Papers by Andrea Sánchez i Bernet
Structure and Function in Catalogic Discourse: the Case of Iliadic Androktasíai
en Jesús de la Villa, Araceli Striano and Rodrigo Verano (eds.), Advances in Ancient Greek Linguistics, Berlin: De Gruyter, 2025, pp. 701-718., 2025
This study aims at defining the androktasíai or killing lists of the Iliad taking functional and ... more This study aims at defining the androktasíai or killing lists of the Iliad taking functional and construction grammar as a methodological background. The information structure of warrior deaths catalogues, as well as that of their constituents on an intraclausal level, follows a pattern regularly shifting the focus and the topic to different elements of the battle scene. Those same constructions and patterns also appear in more narrative sections or non-catalogic battle scenes, which include extended descriptions and employ different narratological tools. It can be concluded that all battle death lists in the Iliad follow an identical information structure despite changes in the wording, thus showcasing how Homeric epics introduce variations into a stable scene type.
Formas lírico-dramáticas de la derrota persa en Esquilo, Timoteo y Eurípides
Humanitas, 2025
This paper examines how the defeated oriental barbarian is given voice in Aeschylus’ Persians, Ti... more This paper examines how the defeated oriental barbarian is given voice in Aeschylus’ Persians, Timotheus of Miletus’ nomos Persians, and Euripides’ Orestes. A narratological, literary and linguistic analysis illustrates how literary genre, realistic or mythical setting, and chronology determine the portrait of this type of character in each work. It is shown that, although the formal rules of the different genres are still in force, the influence of the New Music movement brings closest Timotheus’ and Euripides’ representations of the barbarian.
El movimiento del coro dionisíaco desde el ditirambo fr. 70b de Píndaro hasta la tragedia de Sófocles
Synthesis, 2025
El seguici dionisíac com a reflex dels cors de les tragèdies tebanes de Sòfocles
Ítaca: Quaderns Catalans de Cultura Clàssica , 2024
Ares as a chthonic god in classical sources
Unveiling the hidden face of antiquity: Mysteries and cryptic cults (eds. M. Meyer, M. Christopoulos, A. Papachrysostomou), 2023
This paper explores the roles of Ares in Classical Attic sources. The hypothesized ascription of ... more This paper explores the roles of Ares in Classical Attic sources. The hypothesized ascription of Ares to the group of chthonic gods, despite the blurriness of this concept, provides an apt starting point in order to systematize his functions and associations in Athenian religion. His relationship with war and violence prevails in mythological accounts and metonymi- cal uses which are abundant in literary, especially tragic, texts. Nonetheless, his cult and attributions make him a rather revered multifaceted protector, whose potentially destruc- tive power is contemplated in an ambiguous way. This ambiguity, just as his ‘othering’ when confronted with other Olympian gods, and, in particular, his consideration as an in- spirer of frenzy and madness, connect him with another Theban god, Dionysus.
Ὄνομα ὄρνις. L’etimologia dels noms propis com a recurs argumentatiu a la tragèdia
Faventia, 2022
Els laments d’Els Perses en les traduccions de Masriera (1898) i Riba (1932)
Studia Philologica Valentina, 2022
El plany constitueix a la literatura grega un subgènere líric que, amb diferents graus de formali... more El plany constitueix a la literatura grega un subgènere líric que, amb diferents graus de formalització, s’insereix sovint dins la tragèdia. A partir d’una definició àmplia del lament com queixa amarga per una pèrdua, aquest article examina l’expressió de diferents seccions de Els Perses d’Èsquil on cadascun dels personatges plany les moltes morts de l’exèrcit derrotat en l’expedició de Xerxes contra Grècia. La comparació amb les traduccions dels passatges seleccionats a les dues primeres traduccions del drama al català –la de Masriera el 1898 i la de Riba el 1932– revela, d’una banda, la interrelació del plany al text esquili amb recursos dramàtics com l’escenificació i la musicalitat, i de l’altra, el diferent ús de la llengua d’arribada que fan, amb poc més de trenta anys de distància, els dos traductors.
Lèxic bàsic grec-català a partir de textos narratius de Lísies, Iseu i Xenofont
Philologica Urcitana.Revista de iniciación a la investigación en filología numero 13 septiembre 2015, 2015
Resumen: Los ditirambos de Baquílides, hasta ahora estudiados sobre todo desde un punto de vista ... more Resumen: Los ditirambos de Baquílides, hasta ahora estudiados sobre todo desde un punto de vista literario, son los ejemplos más extensos conservados de este género de la lírica coral, cuya evolución hacia el Nuevo Ditirambo aún plantea muchas dudas. Para poder definir la lengua poética del ditirambo baquilídeo se hace necesario, en primer lugar, un análisis lingüístico de varias características fonéticas, morfológicas, sintácticas y léxicas. Su posterior clasificación muestra que, a pesar de la tradicional identificación de la lengua de la lírica coral con el dialecto dórico, los dialectalismos más numerosos son los jonismos, a menudo combinados con arcaísmos y epicismos, y también algunos aticismos. Tras observar el uso que el poeta hace de la variedad lingüística para caracterizar algunos pasajes, en un cuarto y quinto apartado, la comparación con otros géneros líricos y con otros ditirambos revela la importancia de los mecanismos narrativos en el ditirambo e incluso su progresivo acercamiento al drama.
La remota China en la literatura griega antigua: una aproximación
Eurasia: avances de investigación, 2021, ISBN 978-84-1311-431-6, págs. 119-129, 2021
Universitat de València, 2020
Resum La tesi doctoral "La llengua d'Èsquil. Estudi sintàctic de Perses, Set contra Tebes i Supli... more Resum La tesi doctoral "La llengua d'Èsquil. Estudi sintàctic de Perses, Set contra Tebes i Suplicants" pretén descriure els principals procediments sintàctics de les tres tragèdies i exposar els recursos fonamentals de la llengua poètica de l'autor. Al capítol I expliquem la limitació del nostre corpus a les tres primeres tragèdies de les set conservades d'Èsquil per ser les menys estudiades individualment i per llur varietat com a conjunt (a diferència de les tres integrants de la trilogia l'Orestíada); així com l'interès per a l'estudi estilístic de la sintaxi, que s'ocupa d'unitats lingüístiques més extenses que la fonètica o la morfologia i que sol rebre un tractament menys sistemàtic. Hi exposem ensems la nostra metodologia: l'anàlisi quantitativa i qualitativa de la distribució dels principals trets sintàctics del corpus atenent al tipus de metre (líric, anapèstic o recitat), persona loquens i modus loquendi. Al capítol II oferim l'estat de la qüestió, tant pel que fa al context històric del poeta i la seva obra, posicionant-nos sobre algunes de les vexatae quaestiones que planen sobre el corpus, com de la definició de la llengua de la tragèdia i de les varietats que la integren, i dels estudis determinats sobre la llengua d'Èsquil. Assumint Perses com al drama més antic i Suplicants com el més recent dels estudiats, i l'escaiença de mantenir dins l'estudi l'escena final de Set contra Tebes tot i els dubtes sobre la seva autoria (a l'igual que Prometeu encadenat dins del corpus de referència, junt amb la trilogia), ens proposem de verificar la tradicional qualificació de la llengua esquília com a particularment densa, primitiva i de la qual l'única característica lingüística remarcable és la riquesa i innovació lèxica, alhora que de definir per què és o no així. Forma el nucli del nostre treball l'anàlisi dels constituents de la sintaxi esquília: noms i adjectius, pronoms, casos i sintagmes preposicionals, verbs, formes no personals del verb, parataxi, i hipotaxi (capítols del III al IX). Provem d'esclarir l'origen i l'efecte en el drama sobretot d'aquells usos més peculiars o divergents de l'estàndard del grec clàssic, que podem considerar estilísticament marcats. Tanca cadascun un apartat on arrepleguem i donem coherència a les dades parant compte de llur distribució al corpus segons els tres paràmetres ja esmentats i de llur significació a la llengua del drama. Al capítol X concloem amb els principals resultats de la investigació: els trets sintàctics que caracteritzen les diferents seccions mètriques dels drames, la parla dels personatges i els modes de dicció segons la funció predominant a cada passatge, com expliquen les peculiaritats de les tragèdies individuals, i llur posició respecte de la resta del corpus esquili. És el tipus de passatge o modus loquendi el que determina sobretot la variació, més que no pas el metre o la persona loquens per si sols; la sintaxi realça els temes clau de Perses i Set contra Tebes i es plega a l'important paper del cor a Suplicants, i, alhora, evidencia la distància cronològica entre aquests tres drames i l'Orestíada o Prometeu encadenat, si bé la major ruptura es dona sobretot entre Perses i la resta. Al capítol XI es recull la bibliografia consultada: edicions, traduccions i comentaris, i fonts secundàries. 8 Esdevé un valuós ajut en certs passatges la mètrica interpretativa, cf. Baechle 2007 o de Poli 2018. 9 Sobre les diferents formes d'elocució i llur distinció segons l'acompanyament musical més que no pel metre, cf.
Circe y la vila Ravijojla como oponentes y aliadas del héroe: dos episodios análogos en la épica griega y serbia
Анали Филолошког факултета / Annals of the Faculty of Philology 34, 2022
Circe’s episode in the Odyssey finds an almost exact parallel in the ballad Marko and the vila fr... more Circe’s episode in the Odyssey finds an almost exact parallel in the ballad Marko and the vila from the Marko Kraljević cycle in Serbian epics. The characters of the two stories coincide in their number and functions, and even show the same general characterization in their respective traditions. This holds true for the hero (Odysseus and Marko) and the opponent (Circe and Ravijojla), as well as for the hero’s companion and the supernatural helper. Furthermore, the narrative scheme of the two consists of eight identical and identically ordered motifs. This is, therefore, one and the same myth in two different, as well as close, poetic traditions, whose minimal divergences are explained by the different literary form they take.
Treballs i dies d’Hesíode a la llum del Li Ji o Llibre dels ritus. Semblances i diferències entre dues obres d’època arcaica
L’Orient a la tradició literària grecollatina i la seua recepció, 2021
Etèocles segons Èsquil: expressió lingüística dels conflictes d’un personatge
EnglishA linguistical analysis may complement the traditional approach, usually psychological, of... more EnglishA linguistical analysis may complement the traditional approach, usually psychological, of the actions and development of Eteocles in Seven against Tebes. The character’s duality becomes also evident in his different ways of expression. Aeschylus presents a noble warrior, sententious as well as fond of morphologically conservative and lexically pompous features, but occasionally irascible. When the chorus manifest its fears or hears of the most odious attackers, a precipitous syntax, filled with anacoloutha and interpolated clauses, and crases or hiatuses (insofar as phonetic features may be appreciated in the text) betray his rudeness. Aeschylus manages to vivify one of the most controversial heroes of Greek literature, by making the most of tragic literary language catalaLes perspectives amb que solen estudiar-se les accions i desenvolupament de l’Eteocles de Set contra Tebes, mes aviat de caire psicologic, poden ser complementades per una analisi linguistica. La dualitat d...
Quaerite et invenietis. Contribuciones a la investigación en estudios clásicos
Algunas particularidades de la flexión pronominal en Corina
Los pronombres resultan especialmente interesantes para revisar la cuestión de las lenguas litera... more Los pronombres resultan especialmente interesantes para revisar la cuestión de las lenguas literarias en las tradiciones líricas, ya que son una de las clases de palabras donde mayores arcaísmos se conservan, pero también, por su frecuente uso, donde más innovaciones se pueden desarrollar. En Corina encontramos 1) elementos frecuentemente considerados como dorismos pero explicables más bien como arcaísmos propios de la lengua de la lírica coral: el pronombre de primera persona plural ἁμῶν o el genitivo ἐμοῦς; 2) algunas otras conservaciones consagradas en la lengua poética por Homero, como la preferencia de las formas con la dental original sin asibilar en el pronombre de segunda persona singular y su correspondiente posesivo (τού, τεΐν, τιός, τεός) o las formas τοι y ται del artículo; y 3), dado que
solo las innovaciones pueden marcar un uso dialectal, dos posibles rasgos beocios: el pronombre de primera persona singular ἰώνγα y el femenino οὕτᾱ (en lugar del esperable αὕτᾱ < *sau-ta), en el demostrativo de distancia intermedia con el tema del masculino extendido al resto de la flexión.
solo las innovaciones pueden marcar un uso dialectal, dos posibles rasgos beocios: el pronombre de primera persona singular ἰώνγα y el femenino οὕτᾱ (en lugar del esperable αὕτᾱ < *sau-ta), en el demostrativo de distancia intermedia con el tema del masculino extendido al resto de la flexión.
Ultra la ja sabuda distinció entre les parts líriques influïdes pel «dori» de la lírica coral i l... more Ultra la ja sabuda distinció entre les parts líriques influïdes pel «dori» de la lírica coral i les recitades, més properes a l’àtic parlat, un breu estudi de la llengua del cor d’Els Perses d’Èsquil permet comprovar l’abast d’aquesta classificació i en quins trets lingüístics –fonètics, morfolò-
gics, sintàctics i lèxics– es basa la variació de la llengua poètica de la tragèdia. La llengua del cor és marcada, més que com a pròpia d’un dialecte aliè, com a conservadora, en alguns casos sent l’única que manté notables expressions pròpies de l’èpica (genitius en –οιο, datius en –εσσι, homerismes lèxics...), alhora que una major simplicitat sintàctica evidencia la prioritat del ritme a les parts cantades sobre l’estricta coherència gramatical. Si bé aquests trets predominen a les
parts purament líriques, a les parts dialogades el trímetre permet al cor un alt grau de col·loquialismes que gairebé l’equipara amb els seus interlocutors. Confirmada la variació de la llengua del cor dins d’Els Perses, s’aprecia també una interessant tendència estilística a relacionar certs recursos lingüístics (tmesis, conjunció ἠδέ, genitius en –οιο...) amb camps semàntics cabdals a l’obra com el destí i el naufragi de l’expedició persa.
gics, sintàctics i lèxics– es basa la variació de la llengua poètica de la tragèdia. La llengua del cor és marcada, més que com a pròpia d’un dialecte aliè, com a conservadora, en alguns casos sent l’única que manté notables expressions pròpies de l’èpica (genitius en –οιο, datius en –εσσι, homerismes lèxics...), alhora que una major simplicitat sintàctica evidencia la prioritat del ritme a les parts cantades sobre l’estricta coherència gramatical. Si bé aquests trets predominen a les
parts purament líriques, a les parts dialogades el trímetre permet al cor un alt grau de col·loquialismes que gairebé l’equipara amb els seus interlocutors. Confirmada la variació de la llengua del cor dins d’Els Perses, s’aprecia també una interessant tendència estilística a relacionar certs recursos lingüístics (tmesis, conjunció ἠδέ, genitius en –οιο...) amb camps semàntics cabdals a l’obra com el destí i el naufragi de l’expedició persa.
Baquílides va nàixer pels volts del 518 aC a Júlide 158 , a l'illa de Ceos, al si d'una família a... more Baquílides va nàixer pels volts del 518 aC a Júlide 158 , a l'illa de Ceos, al si d'una família amb tradició poètica, el membre més destacat de la qual era indubtablement el seu oncle matern Simònides. Aviat va començar a compondre epinicis per a aristòcrates de Tessàlia i Macedònia i la seva carrera ja devia estar totalment afiançada el 480 aC, quan va escriure els primers epinicis datables amb seguretat, sovint per als mateixos destinataris de Píndar. Arran de la victòria olímpica de Hieró el 476 aC, Baquílides va iniciar la relació amb el tirà de Siracusa, qui sembla que el va preferir al tebà. Els seus darrers epinicis daten del 452 aC, d'on s'infereix que va morir poc després. Segons Plutarc 159 Baquílides va estar exiliat al Peloponnès, afirmació que ha suscitat tot tipus d'especulacions sense que se'n puguin endevinar les causes però sí la data: el 458 aC, en què els ciutadans de Ceos van encarregar un peà a Píndar i no a llur compatriota. El 1896, contra tot pronòstic i gràcies a la fortuïta troballa d'un papir a Oxirrinc, Baquílides va esdevenir el segon autor canònic de lírica grega, després només de Píndar, de què es pot llegir una sèrie sencera de composicions. La transmissió del text doncs, depèn quasi exclusivament d'aquest papir del s. I aC 160 trobat per l'egiptòleg W. Budge, actualment conservat al British Museum (Brit. Mus. Pap., 733) i del que Kenyon va reunir els vora dos-cents pedaços per publicar-ne l'editio princeps el 1897 161 .
he lexical variety in Bacchylides’ dithyrambs has often been
considered as evidence of his aim of... more he lexical variety in Bacchylides’ dithyrambs has often been
considered as evidence of his aim of innovation. This variety also
makes of him a precursor of the New Dithyramb. A study of his
compounds allows us to realise that there are not as many ἅπαξ
λεγόμενα as epithets shared with contemporary lyric poetry and
Attic drama. Besides, these compounds usually appear in similar
contexts, which confirms the continuity of Bacchylides’ dithyrambs
with that poetic tradition.
considered as evidence of his aim of innovation. This variety also
makes of him a precursor of the New Dithyramb. A study of his
compounds allows us to realise that there are not as many ἅπαξ
λεγόμενα as epithets shared with contemporary lyric poetry and
Attic drama. Besides, these compounds usually appear in similar
contexts, which confirms the continuity of Bacchylides’ dithyrambs
with that poetic tradition.