La microeconomia estudia l'economia en per menut. És a dir, a partir del detall, es treuen conclusions generals. Partix del mot, l'analitza amb els seus sufixos, prefixos, etc. Tot seguit analitza el lloc del mot amb relació a les paraules que són al seu costat. Analitza cadascuna d'aquestes. Aprèn doncs que hi ha verbs, pronoms, adjectius, etc. Tot això permet posteriorment fer una anàlisi més general, és a dir, procedir a una anàlisi de la frase. La microeconomia es dedica a analitzar cada mot, la macroeconomia es dedica a analitzar les frases, si s'escau els paràgrafs.
Una definició acadèmica diria que és la branca de l'economia que modelitza el comportament de cada agent econòmic i les seues interaccions dins el mercat. És a dir, la microeconomia examina el comportament econòmic i les eleccions dels agents econòmics (com ara les empreses i els individus) i llurs interaccions en la formació dels mercats, donada l'escassetat i la regulació governamental.
La microeconomia estudia les estructures de mercat, com ara la competència perfecta, el monopoli, el duopoli, l'oligopoli i la competència monopolística per determinar les implicacions del comportament sota aquestes estructures i l'eficiència econòmica. L'anàlisi s'obté a partir de la suposició de simplificació que el comportament dels altres mercats no és alterat; és a dir, és una anàlisi parcial d'equilibri. Una teoria d'equilibri general permet canvis en diferents mercats i agrega tots els mercats, incloent-hi llurs moviments i llurs interaccions cap a l'equilibri.[17][18]
A la microeconomia, la producció és la transformació d'entrades en sortides. És un procés econòmic que utilitza recursos per crear una mercaderia apta per ser intercanviada. Això pot incloure la manufactura, l'emmagatzemament, el transport i l'empaquetament. Alguns economistes defineixen la producció de manera general com a tota activitat econòmica que no sigui el consum. Veuen totes les activitats comercials tret de la compra final com un tipus de producció. La producció és un procés, i com a tal es produeix en el temps i l'espai. Com que és un concepte de flux, la producció es mesura en "velocitat de sortida per període".
Hi ha tres aspectes dels processos de producció, incloent-hi la quantitat de mercaderia produïda, la forma de producte creat i la distribució temporal i espacial de la mercaderia produïda. El cost d'oportunitat expressa la idea que per cada elecció, el cost econòmic real és la següent millor oportunitat. S'ha de fer una elecció entre accions desitjables però mútuament exclusives. Se l'ha descrit com a expressió de "la relació bàsica entre escassetat i elecció.".[19] El concepte de cost d'oportunitat té un paper essencial en assegurar que els recursos escassos són utilitzats de manera eficient.[20] Per tant, els costos d'oportunitat no es limiten al cost monetari o financer; el valor real del producte al qual s'ha renunciat, el temps perdut, el plaer o qualsevol altre benefici que forneixi utilitat també s'han de considerar.
Teoria microeconòmica tradicional
[modifica]La teoria microeconòmica estàndard pressuposa que els agents econòmics, consumidors o empreses, són "racionals", és a dir, que tenen capacitats cognitives i informació suficients per poder, d'una banda, construir criteris de tria entre diverses accions possibles i identificar-ne els efectes positius i negatius, siga en l'efecte "intern" (ex.: capacitat tecnològica per a una empresa), siga en l'efecte "extern" (ex: entorn econòmica per a una empresa), i, d'altra banda, maximitzar els punts negatius en favor seu. És l'anomenat paradigma de l'Homo œconomicus que no implica a priori cap egoisme en la tria perquè l'home pot haver estat "racionalment" altruista.
Aquesta teoria sorgix de la síntesi que va fer-se en economia matemàtica neoclàssica a la dècada dels 1940 i 1950 entre les propostes marginalistes i la teoria de l'equilibri general de Walras i Pareto. John Hicks i Paul Samuelson són considerats els "pares" de la microeconomia tradicional actual.
S'organitza en tres blocs:
- teoria del consumidor, que estudia el comportament dels consumidors davant la presa de decisió
- teoria del productor, que estudia el comportament de les empreses que volen maximitzar els guanys
- teoria de l'intercanvi dels mercats, estudi de la competència
- teoria de l'economia òptima, que estudia el concepte d'òptim de Pareto per tal de jutjar l'eficacitat econòmica col·lectiva obtinguda de les interaccions dels agents durant l'intercanvi
La teoria tradicional cal emmarcar-la dins la perspectiva de l'equilibri general walrasià i en la tendència a "assimilar el funcionament real de la societat al model abstracte d'equilibri general".
És mercès als treballs d'Arthur Cecil Pigou al segle xx que el concepte de falles del mercat s'imposa dins l'economia ortodoxa. Designa els casos en què el mercat falla en l'al·locació òptima de recursos econòmics i bens i serveis. Si la teoria econòmica ja descrivia situacions de monopoli, aquest concepte descriu igualment aquelles altres situacions, com la coexistència d'atur i penúria, i, ja de forma general, d'externalitats negatives.
La falla de mercat no designa una anomalia perquè són nocions diferents. La falla fa referència a una simple manca d'eficiència de mercat. Concernix una anomalia en el rendiment degut a fenòmens comportamentals. Tanmateix, no deixa de ser verídic que ambdues cases poden donar-se a l'hora o conseqüència l'una de l'altra.
La noció de falla és, d'altra banda, eminentment política i, per tant, matèria per a controvèrsies en la mesura que servix per justificar intervencions polítiques que haurien de "corregir", fins i tot suprimir, el mercat. Així i tot, la major part dels economistes la fan servir, però en el sentit en què el mercat no funciona o s'allunya significativament d'un marcat ideal, sota l'efecte de tres principals sèries de causes:
- estructures de mercat subòptimes (manca de transparència, etc)
- la mno internalització dels costs (bé públic, asimetria d'informació, externalitat, etc)
- ineficiències de preu (no presa en consideració de la informació del preu) degut a biaixos de comportament
La microeconomia presta atenció a la competència perquè hi ha convenciment i consens en això que la competència perfecta millora l'economia. La realitat, però, és que poden donar-se casos mitjans o complets: el monopoli, l'oligopoli i la competència
El monopoli és una situació de marcat empresarial que data de l'antiguitat. Apareix en època clàssica a través de l'estat que establix monopolis per extreure’n tributs i torna a aparèixer a l'Edat Moderna amb les companyies colonials. A l'Edat Mitjana es troba entre els senyors feudals i el sistema tripartit feudal.
L'economista contemporani Leon Walras defensava el monopoli en recursos naturals bàsics com l'aigua i el gas perquè deia que no són recursos que generin prou competència, són costosos, podent generar fins i tot més pèrdues que guany i, per tant, les empreses que els gestionen tenen tendència a mal produir per treure’n diners i això va en detriment de la col·lectivitat. L'economista Gordon Tullock discrepa sobre tot això perquè diu que el monopoli genera corrupció política.
Les dues postures evidencien que els mercats no són perfectes i que la mateixa competència mai és perfecta. És sobre qüestions així que poden haver-hi vàries aproximacions en microeconomia.
Un mercat és un mecanisme o acord per mitjà del qual els venedors i els compradors poden intercanviar productes i/o serveis. L'oferta i la demanda descriuen les relacions de mercat entre els compradors i els venedors. El model de l'oferta i la demanda determina el preu i la quantitat que s'hi ven. Aquest model és fonamental per a l'anàlisi microeconòmica dels venedors i compradors i llurs interaccions en el mercat. També s'utilitza com a punt de partida per als altres models i teories econòmiques. Aquest model prediu que en un mercat competitiu el preu final serà aquell per mitjà del qual s'obtingui l'equilibri entre la quantitat de producte demanat pels consumidors i oferta pels venedors.
De manera estricta, el model s'aplica al tipus de mercat conegut com la competència perfecta en què cap comprador ni cap venedor tenen cap influència en el preu i el preu es coneix perfectament. La quantitat del producte que ofereix el venedor i la quantitat demanada pel consumidor depenen del preu del mercat del producte. La llei de l'oferta diu que la quantitat oferta està relacionada al preu de manera directament proporcional: si el preu del producte s'incrementa, el venedor n'oferirà més, ceteris paribus, és a dir, tota la resta de les variables es mantenen constants. La llei de la demanda és la relació inversa entre la quantitat demanada i el preu: si el preu del producte s'incrementa, el consumidor en demanarà menys, ceteris paribus.
Les lleis de l'oferta i la demanda estableixen que el preu i la quantitat d'equilibri del mercat es troben a la intersecció de l'oferta i la demanda: la quantitat oferta és igual a la quantitat demanada; és a dir hi ha equilibri. Si el preu d'un producte es troba sota l'equilibri, els consumidors en demanaran més del que hi ha al mercat, ja que n'hi ha escassesa. Si el preu del producte és superior al preu d'equilibri, els consumidors en demanaran menys, i els productors hauran de baixar-ne el preu, per eliminar l'excedent de producte del mercat.
La teoria de l'oferta i la demanda és un principi d'organització que explica els preus i les quantitats d'un bé que es venen i llurs canvis en una economia de mercat. En la teoria microeconòmica es refereix a la determinació del preu i la quantitat d'equilibri en un mercat de competència perfecta. Aquest model serveix com a fonament per a les altres estructures de mercat així com per a altres models i teories econòmiques.[21][22]
Cal aclarir que la competència perfecta no és l'únic mercat que existeix i que pot ser estudiat. Hi pot haver, també, altres tipus de mercats, com ara:
- el monopoli: mercat en què només hi ha un sol venedor i molts compradors. En un sentit més ampli, altres configuracions possibles són el duopoli, en què els oferents o venedors són dos i l'oligopoli, en què els oferents o venedors són un nombre restringit.
- la competència monopolística: mercat integrat per un gran nombre d'empreses petites que ofereixen productes diferenciats, és a dir, amb característiques que els separen dels altres per mitjà de les quals els venedors tenen un grau relatiu de control en els preus. Per exemple, en l'agricultura pot haver-hi molt poca diferenciació entre productes (una patata és una patata); en la manufactura, per contra, les empreses poden afegir o treure característiques d'un producte per a diferenciar-lo dels altres i així oferir-lo a un preu major (com ara un dentífric que a més té propietats per blanquejar les dents).
- Article principal: Macroeconomia
,_maestro_card,_master_card_%E2%80%94_Mattes_2006-05-12.jpg)
La macroeconomia és la branca de l'economia que estudia el comportament i estructura dels agregats d'una economia.[23][24] Els macroeconomistes volen entendre les variables que determinen les tendències agregades de l'economia amb un enfocament particular en la renda nacional, l'atur, la inflació, la inversió i el comerç internacional.[25] També estudia la política monetària i la política fiscal. Encara que la macroeconomia és una disciplina molt extensa, hi ha dues àrees de recerca emblemàtiques d'aquesta disciplina: provar d'entendre les causes i conseqüències de les fluctuacions de curt termini en la renda nacional (el cicle econòmic) i provar d'entendre els determinants del creixement econòmic a llarg termini (l'increment en la renda nacional). Els models macroeconòmics i llurs pronòstics són utilitzats pels governs i les corporacions globals per a desenvolupar i avaluar la política econòmica i les estratègies empresarials.
Els agregats d'una economia es poden realitzar a nivell local o regional, tot i que l'estudi macroeconòmic s'enfoca principalment en els agregats Estatals i la interacció entre els diversos Estats del món per mitjà del comerç internacional. L'economia d'un país o un Estat es mesura per mitjà de la producció total de béns i serveis durant un any. Aquest concepte es coneix com el Producte interior brut (PIB). Per a calcular el PIB es mesuren el consum, les despeses públiques o governamentals i la inversió. Si l'economia és oberta, s'ha d'incloure-hi la diferència entre el valors de les exportacions i les importacions. Una economia tancada, per contra, no permet l'intercanvi comercial amb altres regions.[26]
La producció total d'un Estat sovint es classifica en tres sectors: primari, secundari i terciari. El sector primari es refereix tot el relacionat amb la transformació dels recursos naturals en matèria primera; inclou l'agricultura, la ramaderia, la pesca i la mineria. El sector secundari o industrial es refereix a totes les activitats industrials de transformació de la matèria primera per a crear productes finals; inclou la manufactura i la construcció, tot i que atesa la importància de la construcció, sovint s'analitza de manera separada. I el sector terciari o dels serveis es refereix a totes les activitats que proveeixen un servei no tangible als consumidors finals; inclou la transportació, la distribució de béns, l'entreteniment, l'educació i d'altres.
Les teories explicatives del creixement econòmic han estat sistematitzades relativament fa poc a la història del pensament econòmic. Cerquen explicar per quina raó hi ha creixement econòmic, és a dir, augment de la producció per habitant d'un país a llarga durada o, encara, per quina raó existixen diferències de PIB per capita entre països i per què alguns països es desenvolupen més ràpid que d'altres. De forma general, es fan servir tres factors explicatius: el treball, és a dir, la mobilització de la mà d'obra, el capital i el progrés tècnic.
El model de Harrod-Domar ha obert la via i ha estat seguit pel model de Solow. Mentre que Harrod Domar reflexiona en funció de la producció a coeficient fix, és a dir, allà on el capital treball no pot ser substituït, l'aproximació de Solow posa l'accent sobre la substitució de la mà d'obra i sobre el progrés tècnic. L'oposició entre els models de substitució de mà d'obra cal posar-los dins el context de la dècada dels 1950 i 1960, i, en l'oposició entre corrents keynesians: les post-keynesians pensen que l'economia és relativament "rígida" mentre que els favorables a la síntesi neoclàssica són més liberals. Per a Robert Solow, és gràcies al progrès tècnic que la producció pot augmentar i que hi ha creixement a llarg termini. Tot i així, aquesta teoria explica malament d'on prové aquest progrès que considera com a exogen.
Les noves teories del creixement econòmic cerquen justament construir models que expliquen l'aparició d'aquest factor, és a dir, l'endogen. Aquests models han estat desenvolupats a partir del final dels anys 1970, sobretot per Paul Romer, Robert E. Lucas i Robert Barro. Es fonamenten en la hipòtesi que el creixement crea tot sol progrès tècnic. Així doncs ja no hi ha fatalitat als rendiments decreixents: el creixement genera un progrés tècnic que permet als rendiments ser constants. El creixement, si és creat per progrès tècnic, no té doncs cap límitc. A través del progrès tècnic, el creixement es torna un procés d'auto-manteniment.
Karl Marx és el primer economista que parla dels cicles de l'economia capitalista. A cada cicle econòmic d'un país hi veiem una primera fase de creixement econòmic i progressivament un declivi que porta a una recessió. No és fins a la Gran Depressió de 1929 que es pren en consideració l'existència dels cicles en economia.
Existeixen quatre grans interpretacions sobre els motius d'aquest efecte cíclic de l'economia: la liberal (laisser faire), la keynesiana (de Keynes), la schumpeteriana (de Shumpeter) i la marxista.
Per als liberals el mercat s'autoregula. Una crisi és causada per un factor exterior que pertorba el mercat (ex.: intervenció de l'Estat). Per aquest corrent de pensament normatiu, per resoldre la crisi cal suprimir l'agent extern o la causa externa que intervé en l'economia. L'economista bengalès Armatya Sem és un gran defensor del liberalisme i parla fins i tot del menyspreu dels proteccionistes cap a la “capacitat” de la població a autoregular el mercat.
Keynes no creu gens ni mica en el caràcter autoregulador del mercat. Afirma que l'economia és imprevisible i procíclica i que les crisis partixen dels mecanismes dels mercats financers, els quals ixen del circuït de l'economia real en propiciar bombolles. Keynes estima que l'Estat ha d'actuar per fer front al cicle i regular-lo. A prop del pensament de Keynes hi ha l'escola dels institucionalistes que agafen les anàlisis de l'antropologia i la sociologia, en la seua vessant estructuralista. Segons l'escola dels institucionalistes, favorable al capitalisme regulat, no existixen lleis naturals que regulen res, sinó que l'economia són un ordre d'institucions socials i polítiques que regulen els intercanvis. Aquesta visió la sostenen grans figures com ara T. Veblen, J. R. Commons i J. K. Galbraith.
Schumpeter, en canvi, pensa que l'economia és cíclica i té fases de recessió i expansió. Les fases es deuen a una creació destructiva. Si s'actua correctament, els elements caducats de l'economia (recessió) moren i mercès als nous empresaris hi ha una substitució i una reiniciació de l'economia (expansió). Per resumir-ho, Schumpeter diu que cal avantatjar els nous sectors en detriment dels més antics.
El marxisme pensa que la crisi és inherent al capitalisme. Prové del caire anàrquic i desigual de la producció capitalista, És anàrquic, perquè cada empresa decidix individualment d'augmentar la seua producció en vista d'augmentar el seu benefici; i és desigual, perquè els qui posseïxen el capital s'enriquixen en detriment dels treballadors.
Degut a això, la producció augmenta, el consum també però no sempre ràpid. La crisi apareix a causa del fet que hi ha sobreproducció.
Cal fer notar que amb independència de les perspectives, existixen tres grans actituds davant el capitalisme: la crítica, la reguladora i la favorable al mercat. A cadascun dels quatre casos s'hi proposa una teoria per solucionar-ho. Els liberals proposen suprimir la intervenció i restablir les Lleis del mercat. Keynes proposa la intervenció de l'estat i el control dels mercats financers. Schumpeter proposa afavorir la reiniciació econòmica. I el marxisme proposa canviar de sistema.
La política monetària és l'acció per la qual l'autoritat monetària, normalment el banc central, intervé sobre l'oferta de moneda amb l'objectiu de complir el seu objectiu d'estabilitat dels preus (limitar la inflació). Cuida igualment d'atènyer els altres objectius de la política econòmica, qualificats de triangle keynesià: creixement, zero atur, equilibri exterior.
La política monetària es distingix de la política pressupostària. Aquestes dues polítiques interaccionen entre elles i formen el conjunt de "policy-mix".
Segons la teoria econòmica moderna, l'objectiu del banc central és el de maximitzar el benestar econòmic dels consumidors (Mishkin). S'atribuïx doncs de forma general dos objectius principals a la política monetària: l'estabilització dels preus i l'estabilització de l'activitat econòmica. Aquests dos objectius estan estretament lligats i no són tan compatibles com hom podria pensar. L'estabilitat dels preus és un requisit a una activitat econòmica sostinguda.
No obstant, de conformitat amb la teoria quantitativa de la moneda, no existix pas arbitrarietat a llarg termini entre l'estabilitat dels preus i l'activitat econòmica ja que la moneda és, en aquest lapse de temps, neutral (corba de Philips).
Es distingix normalment i actualment tres tipus de polítiques monetàries: la mobilitat de l'índex de canvi, el ciblatge del creixement dels agregats monetaris i el ciblatge de la inflació.
De passatge, cal notar quatre nivells als dispositius desplegats per les polítiques monetàries: els objectius finals, els objectius intermedis, els indicadors i els instruments.
Política pressupostària i fiscal
[modifica]La política pressupostària consistix a utilitzar els mecanismes impositius i de despesa pública. Combinats a la política monetària, formen un policy-mix en el marc d'una política conjuntural.
A la pràctica, en cas de cicle econòmic, de recessió o de depressió, es tracta sobretot de política pressupostària d'estimulació de l'activitat. Pot prendre forma d'una baixa tributació o d'un augment d'algunes despeses. En tot cas, això conduïx a una degradació del saldo públic. A l'inrevés, als períodes de creixement econòmic costerut (fins i tot en període de bombolla especulativa), la disciplina pressupostària ha de premetre reduir el dèficit públic, fins i tot constituir excedents, utilitzats a posteriori.
En anglès, l'expressió "fiscal policy" reuneix a la vegada la política pressupostària i la política fiscal. Aquesta darrera designa en català les modificacions de tributació, la redistribució, etc, de manera a alterar els comportaments individuals com ara incentivar al retorn al treball per un impost negatiu, etc.
A causa de la dificultat d'anticipar la conjuntura econòmica, de l'alentiment d'acció de la política pressupostària, els economistes compten normalment sobre els estabilitzadors automàtics. La ides és que quan la situació econòmica es degrada, les receptes fiscals són menys bones mentre que les despeses augmenten, de manera que el dèficit creix i sosté de forma automàtica l'activitat.
La nova macroeconomia clàssica s'ha oposat a les polítiques pressupostàries de gran abundància creditícia ja que cap al final dels 1970 i 1980 no varen tempoc tenir un gran +exit i ans al contrari, contribuïen a empitjorar la situació del deute públic. Amb la crisi econòmica del 2007, les polítiques pressupostàries s'han practicat arreu del món. Si han permès evitar que la recessió es torne en depressió, han generat greus problemes de deute públic que són problemàtiques per la zona euro.