•
CAPA UNA
SOSTENIBILITAT
LINGÜÍSTICA
l1t1jJj ASSAIG
BREU
Aquest llibre va rebre ex aequo el Premi IDEES Assaig Breu 2004. Formaven
el jurat: Xavier Bru de Sala, Salvador Cardús, Àngel Castiñeira, Marrí
Domínguez i Enric Sòria.
SUMARI
A mode de prefaci
l.
© 2005 Albert Bastardas i Boada, pel text
© 2005 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis (CETC)
i Angle Editorial, per l'edició
CETC
La Rambla 130, 2n 2a
08002 Barcelona
www.gencat.net/cetc
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a
08036 Barcelona
www.angleeditorial.com
[email protected]
Disseny de la col·lecció: Eumogràfic
Primera edició: maig de 2005
ISBN: 84-96103-94-3
Dipòsit legal: B-25557-2005
9
De la «sostenibilitat» a la «sostenibilitat lingüística» 12
11. El desequilibri i manteniment dels ecosistemes
sociolingüístics
26
Ill. Com ha de ser un multilingüisme sostenible?
38
IV. Cap a una conclusió
54
V. Final
64
Notes
69
A MODE DE PREFACI
l·l 1 ·x t que el lector té a les mans és un esglaó més d'una
l 11i:1 de treball que vaig emprendre ja fa uns quants anys
,111:111 vaig pensar que l'exploració de les teoritzacions i
, n11 ·cptualitzacions procedents d'altres disciplines i, en
1·SpL· iai, de la física teòrica, de l'ecologia i de la perspecti
v:1 de la complexitat, podria ser il·luminadora per a la
('<1111prensió dels fenòmens sociolingüístics. En el fons hi
l1:1vi:1 cl neguit de poder avançar per aconseguir una socio1 i11gü(stica no només 'ideològica' sinó també més empíri1·:1 i més integrada en els modes habituals del treball 'cien1 íf1 '. També m'acompanyava en aquesta insatisfacció la
s1.c·11sació d'endarreriment i d'estancament de la sociologia
1·11 paradigmes depassats, encara basats en la separació
L'StTicta de les disciplines, fet que duia a la fragmentació de
l:1 r ·alitat i a la ignorància d'altres dimensions participants
:1hsolutament decisives per a l'evolució dels fenòmens.
l ·n un moment en què es començava a criticar l'existèn
cia de les dues cultures contraposades i mútuament ig11onmts -les 'ciències' i les 'lletres'- em va semblar que
vonvenia apostar convençudament pel que s'ha vingut
:1110menant 'la tercera cultura'.
Sigui com sigui, amb més o menys encert, vaig co111 ·nçar a dialogar amb altres disciplines, tot intentant
9
trobar-hi inspiració, models i analogies que poguessin ser
útils per a una millor formulació i comprensió dels intri
cats processos sociolingüístics. D'aquest esforç, en va sor
tir el 1996 el llibre Ecologia de les llengües. Medi, contactes
i dinàmica sociolingüística, fonamentat més que en la 'bio
ecologià en les perspectives holístiques i de la complexitat
més generals, que alhora que la incloïen, també la depas
saven i ens permetien una mirada teòrica més adequada a
les característiques i propietats dels fenòmens humans no
purament biològics. Posteriorment, i juntament amb
altres col·legues universitaris, vam també intentar explo
rar les relacions i analogies creatives que podríem extreure
de la comparació entre les característiques i el funciona
ment de la biodiversitat i el de la linguodiversitat, expe
riència que hem recollit en l'obra Diversitats. Llengües,
espècies i ecologies, publicada -amb molt de retard- no fa
pas gaire.
El pas cap a l'interès per la 'sostenibilitat', a part del
coneixement llec a través dels diaris, i també d'algunes
referències sovintejades del professor Francesc-Xavier
Vila en converses informals, va venir en rebre l'encàrrec
per part dels responsables de l'Institut Linguapax, orga
nitzador del diàleg 'Diversitat, sostenibilitat i pau lin
güístiques' en el marc del Fòrum Universal de les Cul
tures, d'ocupar-me precisament d'aquesta àrea temàtica.
10
l l:1 ·s1:ir, doncs, aquesta sort la que m'ha portat a cap
l111ss:1r-111e en aquest corrent important de pensament i
,11•¡•i(1, i a mirar si, des de les preocupacions sociolingüís1 i,¡11L·s i glotopolítiques, hi podríem trobar també idees i
1·011 · ·pres inspiradors. El lector podrà jutjar a continua
, ·i/1 p T ell mateix el producte d'aquests mesos de reflexió.
, 'vg11r:unent que cadascú hi podria fer analogies i sugge
l'i111cnts diferents a partir d'aquesta lectura comparativo1 1 l'II rfstica dels textos sostenibilistes en clau sociolingüísi i,·:1, i és això el que és bo. La meva, doncs, és simplement
1111:1 proposta de treball i de debat que espero que pugui
vs1 i mular el pensament sociolingüístic crític, l'avenç en
1·1 ·oneixement d'aquests tipus de processos, i, sobretot,
rn l'esperit de la sostenibilitat, el sorgiment d'alternatives
i 1111ovadores i pràctiques d'organització de la diversitat
li11güística humana en aquest segle XXI.
11
l. De la ccsostenibilitat» a la ccsostenibilitat lingüística»
1.
El terme «sostenibilitat» prové de la tradició de pensament
que critica una visió del desenvolupament econòmic que
oblida gairebé del tot l'entorn natural en què té lloc aquest
procés, i que l'aboca, doncs, a un final erm de recursos i
clarament perjudicial per al medi ambient dels humans.
A un final, doncs, clarament insostenible. A aquesta visió,
determinats nuclis acadèmics i activistes hi han oposat la
perspectiva del «desenvolupament sostenible» o «durable».
És a dir, han teoritzat, construït, i començat a practicar un
desenvolupament econòmic i urbanístic, per exemple, res
pectuós, integrat i acoblat amb les dinàmiques de la natu
ra, de manera que aquest millorament d'alguns aspectes
materials de la vida dels humans no malmeti altres aspec
tes mediambientals, encara més necessaris i fonamentals
per a la qualitat -i fins i tot per a la simple possibilitat- de
la vida humana. És, de fet, una síntesi de possibles contra
ris. No es renuncia al millorament material i econòmic
però tampoc a un medi ambient plenament saludable i
apte per a la continuïtat de l'espècie.
Com a concepte, la «sostenibilitat» neix a finals dels
anys vuitanta i assoleix un gran ressò mundial a la con12
l' -rència de les Nacions Unides celebrada a Río de Janeiro
l':1ny 1992. L'anomenat «Informe Brundtland» la defi11cix com «la manera d'assegurar les necessitats del pre
Sl."11 t sense comprometre les capacitats de les futures
J',l 'l1Cracions de satisfer les pròpies». Avui el terme «soste11 ibilitat» és usat ja en molts sentits no exactament iguals
i p -r molts actors socials distints -i sovint fins i tot con1 r:1 posats-, per la qual cosa cal anar a l'arrel i mirar de
('onceptualitzar-lo de manera fonamental i més profun
d:1. rec, així, que, des d'un punt de vista general, la filo
.·ofia sostenibilista cercaria el desenvolupament integral
d · l'ésser humà, amb una aproximació humanista i no
p11rament economicista del «progrés» social. L'objectiu,
pn exemple, fóra no pas tenir més sinó viure millor.
IZ:1mon Folch -un dels promotors més representatius del
sostcnibilisme a Catalunya- reclama, per exemple, poder
i 111:iginar una «economia sense creixement».' Altres pen
s:1dors del moviment també es declaren explícitament
contraris al que ells qualifiquen com «la malaltia del crei
xc111cnt». Des d'aquesta visió de la realitat, el sostenibilis111 · ·s proposa repensar a fons la societat i transformar
¡•,r:1dualment l'actual model de producció i consum.
l 'ostula un model econòmic no agressiu i vol portar el
1110 !cl cap a una economia «ecològica». Vol ser, per tant,
1111:1 utopia mobilitzadora que es presenta com una nova
13
manera de jerarquitzar els valors, confrontada al conser
vadorisme politicoideològic.
En el mateix sentit contrari al creixement pel creixe
ment, la filosofia sostenibilista s'oposa a les societats
expansives i dominadores, i es configura com l'element
vertebrador del pensament postcolonial i postnacional,
amb òptica planetària i universal. El moviment és, doncs,
cap a la formulació d'utopies per al segle XXI i cap a la
construcció d'una Internacional sostenibilista. En aquest
sentit, el sostenibilisme reconeix la saviesa de moltes
societats poc desenvolupades econòmicament, i pot con
siderar les societats dites «desenvolupades», com diu Folch,
com a «grandíssims bàrbars simplement dotats de maqui
nària potent o de ressorts financers decisius».
2.
Una de les característiques fonamentals del sostenibilisme
és el seu èmfasi en la salvaguarda del medi ambient, la seva
perspectiva ecològica. Pretén, doncs, superar la crisi
ambiental i salvaguardar la biodiversitat i-per què no?-la
linguodiversitat. Postula una moral mediambiental,2 ja
que el fons del problema, més que en les disposicions
legals, rau en les escales de valors compartides per la socie
tat i plasmades en l'ordenament jurídic. Per això, cal un
14
p 1·0 -és de formació d'una nova consciència col·lectiva,
1111 procés de reflexió i debat socioecològic a fi que l'ètica de
l.1 suscenibilitat s'assumeixi com a un valor propi de la
idrntitat moral de l'individu contemporani i futur, tot per
l.i l q uc l' «ecologisme sostenibilista» impregni la realitat
¡,,, ·iocconomicopolítica general.
1\.s, de fet, el que ja deia !'«Informe Brunddand» abans
1·s111 ·ntat, quan afirmava que «en el mínim estricte, el
• ks ·nvolupament sostenible significa no posar en perill
d.� sistemes naturals que ens fan viure: l'atmosfera, l'ai1•, 11 :1, els sòls i els éssers vivents». El gran repte, per tant,
.�n:'l com conciliar progrés econòmic i social sense posar
m ¡> Till l'equilibri natural del planeta.
S i :1 ra això ho provem de passar al pla lingüístic, què ens
�,11gg �reix? Hi ha analogies per fer aquí? Crec que sí, i ben
l' l'<> 11 toses, i que enllacen, a més, amb tradicions de pensa11 c1 1 t que ja hi han estat presents des de sempre, i potser
111és encara aquests darrers anys amb l'impuls del pensa1 11(.:11r elit «ecolingüístic». D'entrada, fixem-nos en el fet de
h vol untat d'ajuntar «contraris» -si més no aparents-en
11 11:1 onceptualització integrativa, com és ara el mateix sin1 :1r, rna «desenvolupament sostenible». En el pla sociolin>
15
güístic el nostre debat fóra probablement sobre els nostres
'contraris', que podrien ser, d'una banda, l'expansió glo
rofagica de les grans llengües i, de l'altra, el manteniment i
desenvolupament de la diversitat lingüística humana.
És ben cert que les posicions existents tendeixen a pola
ritzar-se sobre aquests dos aspectes. Per a uns cal que les
poblacions abandonin les seves llengües d'origen i adoptin
únicament els grans codis estatals o mundials de comuni
cació perquè puguin avançar en el seu desenvolupament
econòmic i cultural. Per als altres, la lluita és clarament en
favor de la preservació de la diversitat lingüística i del
manteniment de les identitats col·lectives distintes, com a
camí d'evitació de la pobresa i anomia a què porta la
desorganització de l'ecosistema tradicional de subsistència,
i de conservació dels sabers populars que cada cultura ha
produït. D'entrada poden semblar, doncs, perspectives
irreconciliables i antagòniques, impossibles de poder inte
grar adequadament.
Hi hauria alguna manera aquí de traslladar els procedi
ments i la conceptualització conciliadora de la «sostenibili
tat», de combinar coneixement i ús de llengües de més
àmbit comunicatiu i alhora manteniment i promoció de
les llengües grupals? Certament, no cal dir com els parti
daris de la conservació, salvaguarda i desenvolupament de
la diversitat lingüística ens podem sentir identificats amb
16
1•!•, ¡iosrnlats més generals i comprehensius de la filosofia
, li- l.1 so.,1:enibilitat. Des de la perspectiva de la pluralitat
l111111:u1:1, podríem postular amb convenciment la necessà1 i.1 l'r:1r ·mitat que hauria d'existir entre els membres d'una
1'111 ic:1 espècie culturalment diversa, tot acabant amb les
1 l'l:ll'ions de dominació i subordinació que es donen en
l1·s rvl:1 ions entre grups lingüístics distints.
l Jn:1 perspectiva «ecològica» i igualitària sobre la diver1.i 1.11 li11güística hauria d'acabar amb les ideologies expan
•,i, 111 is t ·s i dominadores. Posar fi a la jerarquització valora
l iv.1 q11c implica la creença en la superioritat/inferioritat
l i i¡�iifstica és igualment urgent i just. Passar a una altra
l'.1st· 11 istòrica de la humanitat en què la visió predominant
:,i¡•,11i h de reconèixer la igual dignitat de totes les llengües
i .lds •rups lingüístics, és, clarament, un objectiu inajor11.1hl ·. Així, parafrasejant Ramon Folch en una entrevista
:,11hrc h sostenibilitat en general, podríem dir que la «sos
/¡'//ihilit-at lingüística» fóra un procés de transformació gra
r/1111/, de l'actual model d'organització lingüística de l'espècie
/1111111ma, que tindria l'objectiu d'evitar que la bilingüitza1·id o poliglotització col·lectiva dels éssers humans hagués de
1•11111¡101··tar necessàriament l'abandonament de les llengües
fl/'l)fJit:s dels distints grups culturals. Bàsicament, la ideolo1 •, i :1 contrària provindria de la negativa tendència humana
.il 11�·11sament dicotòmic: o blanc o negre, o una llengua o
I
17
una altra. Avui, però, des del paradigma de complexitat, 3
sabem que hi ha altres possibilitats. Sabem que sovint és
millor pensar en termes de «i» que no pas de «o».
Per què, doncs, no podem postular amb força una
moral del manteniment i desenvolupament del multilin
güisme, semblant a la del manteniment de les espècies i
del medi natural? Per què els grups humans han de deixar
de parlar completament les seves llengües d'origen en
favor de les més grans? Per què no poden ser prioritzades
funcionalment, en la mesura que sigui possible, les llen
gües en conjunt més febles? Per què no podem salvaguar
dar el nostre medi ambient lingüístic, ja que som una
espècie conscient del problema?
Cal, així, vetllar per la sostenibilitat dels grups lingüís
tics, per salvaguardar les llengües per als nostres descen
dents. Els beneficis personals i grupals de la conservació
de les llengües (més autoestima, més autoimatge positiva
del grup, no avergonyir-se de l'origen, etc.), tot i que no
fàcilment quantificables, són importants per a la felicitat
de les persones, com ens ho demostren molts casos ac
tuals. Els grans grups majoritaris han de tenir en especial
una ètica sociolingüística, que els guiï en una conducta
respectuosa amb la sostenibilitat lingüística.
18
,1,
l¡,,11.il om el desenvolupament sostenible no nega ni el
il1•.•,rnvolupament ni la cerca de la millora material de les
'Ït·t :1 rs humanes però alhora vol el manteniment de l'equi1 i h l'i ( · ·os i stèmic amb la natura, la «sostenibilitat lingüística»
,11 ( q11:1 la poliglotització i la intercomunicació entre els grups
1 11 -.� ¡ H:rsones, però alhora reclama la possibilitat de la conti1111'i'1 :1 t i cl ple desenvolupament dels grups lingüístics hu111,111s. l gual com en la sostenibilitat general pensem i actuem
¡ ,¡·r t :d de no destruir el nostre mateix context biosfèric i de
1 1111sl'rvar els recursos naturals dels quals depenem, en la sos11 ·11i h i l i tat lingüística volem desenvolupar-nos i intercomu11 i, .1r-nos sense destruir els recursos lingüístics i culturals que
1·11.·i ,·onstitueixen i ens identifiquen. Des d'una ètica sosteni
l 1i lisi :1, la diversitat dels modes de comunicació dels distints
¡•,11r¡ls de l'espècie és clarament un valor a protegir, i no pas
1 11111 :1 ·u riositat «antropològica» sinó per la intrínseca i irre111111( ·i:1hle dignitat de les persones i societats humanes.
·111(
),
l l 11 :1sp ·ct:e també important del sostenibilisme per a nosal111·,� /s Forçosament la seva concepció ecosistèmica dels fenò1, 1 ¡ ·1is. ,om han demostrat multitud de fets, els humans no
19
vivim independentment del nostre medi natural i les nostres
accions i produccions tenen, doncs, un clar efecte interde
pendent, i viceversa. La concepció que oblidava els entorns i
els contextos de les coses ha entrat certament en crisi i avui
veiem clar com intervenir sobre un fet o un element vol dir
intervenir alhora-i sobretot- en l'entorn i el context del fet o
de l'element. Vol dir això que per encertar en les nostres inter
vencions en el marc de la sostenibilitat lingüística ens caldrà
conèixer de manera aprofundida la dinàmica i els factors evo
lutius fonamentals dels ecosistemes sociolingüístics, tant des
de l'escala local com de la global. En l'estudi de la «linguosfe
ra», l'ecologia de les llengües haurà de ser una ecologia d'eco
sistemes i de relacions entre ecosistemes, ja que la unitat bàsi
ca no és la llengua, sinó, com diria Gregory Bateson, sempre
la-llengua-i-el-seu-context. Fer sostenible una llengua serà fer
sostenible un ecosistema sociocultural, equilibrar una orga
nització complexa, en el marc de la qual el codi corresponent
pugui disposar d'un nínxol funcional suficient que garanteixi
la seva (re) producció p rocessual adequada. La sostenib ilitat
és clarament ecosistèmica i dinàmica.4
Des d'aquesta perspectiva, cal veure molc clar que les
mateixes llengües no són, per tant, objectes simples, sinó
complexos, emergències produïdes i mantingudes en la
intersecció de diferents medis. Una llengua real no és
només la seva gramàtica o el seu lèxic sinó cognició, inte20
, ,, , i,', i id ·ntificació humanes vivents en la intersecció
·.t1111tl1:111i:1 de, com diu Edgar Morin, la noosfera, la psi
1•,lrr:1 i l:1 sociosfera. 5 El codi lingüístic, així, registrarà
1·1·. 1·•,dl'v ·11iments d'aquests plans, i hi evolucionarà d'a
' 111.I, :1110111cnant les coses que vulguem anomenar nosal1 w,, <·ss ·11t usat i/o desusat per a allò i en les circumstàn
' ¡, .., qll(.' nosaltres vulguem. En aquest sentit, les llengües
1",1.111 :, l ·s nostres mans i nosaltres en les de les nostres cir
, 11111::1:�11cics vitals. I..:aproximació ecosistèmica és, doncs,
1,1,li1.¡ivnsable i imprescindible.
' 1
l'
l ., :.11s1rnibilirat té consciència de no trencar l'equilibri dinà
, 1, i, 1 !t-Is clis tints elements que participen en l'ecosistema. Per
nrn1pk, Jacobs, afirma que «'sostenible' s'aplica corrent
,,11·111 :1 l:1 pràctica de no extreure recursos naturals a una velo
' 11.1 t 111(-s ràpida i àvida que la que necessiten els recursos per
,,·1,11v:1r-sc».6 O bé Folch diu que cal «produir només el que
•,i¡•,1ii r:1onablement necessari i amb el menor nombre possi1,11 · 1 l '1 ·x t ·rnalitzacions distorsionadores». És a dir, l'objectiu
,... l·l'111¡>r · conservar l'equilibri fonamental que fa possible el
l", ,pi 111a11teniment del'ecosistema i dels seus components.
, i .11·:1 portem això a la sostenibilitat lingüística, clarament
11111 lr nn establir principis com ara el d'usar només les llengües
21
sitat lingüística implica encara avui una tasca constant i
convençuda en el pla polític i governamental. En molts
casos, aquests estudis ens portarien a haver de recomanar
alteracions importants de la distribució del poder en molts
estats, fins ara poc sensibles a la diversitat cultural i nacio
nal interna, per tal de poder facilitar als distints grups lin
güístics històrics un grau important de control sobre la seva
pròpia vida col·lectiva, del qual ara no disposen. Per exem
ple, la generalització del principi de subsidiarietat política
-que les decisions siguin preses sobre el màxim de matèries
possibles en instàncies politicoadministratives pròximes als
ciutadans- beneficiaria, sens dubte, la possibilitat d'aquest
autogovern lingüístic. Aplicant-hi una altra versió de la
subsidiarietat, ara en clau lingüística, podríem dir, com ja
he afirmat altres vegades, que «tot allò que pugui fer una
llengua local no ho hauria de fer una llengua més global».
És a dir, que per defecte, la llengua preeminent d'ús hauria
de ser la pròpia del grup, la més feble, excepte per a aquells
casos de comunicació exterior, quan així calgués.
8.
Sóc conscient que, tot i que els objectius i els principis de la
filosofia de la sostenibilitat són per naturalesa universals,
la seva aplicació ha de ser diferenciada segons les situacions,
24
11•·. 11111striccions particulars i els mom
ents evolutius.
( 'i·, 1.,111 ·n t la sostenibilitat lingüística demanar
à actuacions
d 1 •, 1 i 11 1 es scgo s el grau, per exemple, de dese
n volupament
�
_
1,•, 1111111 lustnal del grup, la seva organitza
ció política, la
1 "111¡,osi ·ió de les poblacions, les autoimat
ges col·lectives,
l,, l 111\':1 general de les llengües en presènci
a, etc. Per a cada
• ·1·. • l wn'>, estic segur que podem avançar cap
a la realització
, l,· l 1111_1 ·s rà tiques- m es diu ara-que
ens duguin arreu
� �
��
.
.i l •11 ,l 1c:1c1ó d un mul
ulmgüisme sostenible. P robablement
1, .., p rio ritats poden ser distintes: en grup
s poc desenvolu
l 1•11 •, n·, )J)òmicament, per exemple, cald
rà treballar de pres
..., l H ·r, 1 u:· les llengües pròpies no caiguin en
el descrèdit per
,d·. 111:1 ·rx:o parlants; en grups més
dese
nvo
lupats però
� _
:
o1 11 il I 'l n . ua Ja importa
nt de l'ús de la llengua, potser caldrà
l !
1'.1 1 1''. n·111 r en la transmissió intergen
eracional que encara
_
'•1/',11 P < ssr�le de salvar; en altres
països petits amb forta
: �
l 1 11:1•t·11<.:i[t d una llengua internacional
potent potser caldrà
i1 •.1111:1r-11eles fun
cions per tal de frenar els seus usos abu
', i I i·. i 'ksc uilibrad rs, etc. Encara ens
falta molta feina per
�
�
1 1111 l,·1· :1rrrbar a tenu clar els models
, els seu s estadis ' les
.
·.1111.l('ions distintes a què corresp
. nta
onen, 1 es pno
ts de
,
.
l ", , , , t wcnc10ns i les estratègies més
adequades d'avaluació
111 · 11·1: :l(.'I uacions.
25
11. El desequilibri i manteniment dels ecosistemes
sociolingüístics
9.
Molt probablement, no podrem avançar en el disseny dels
pr incipis i de les inter vencions soste nibilistes si no ens
dote m d' una co nceptualització cap a ç de pod er do nar
compte dels factors i d e les sev es inte rrelacions fonam en
ta ls, responsables de l'e xistència o no de les llengües huma
nes . La sostenibilitat o insostenibilitat d'una llengua, com
he dit, no dependrà òbviament d'ella mateixa sinó de l'eco
sistema socioc ult ural general en qu è es troba inscrita i en
qu è s'interrelacio na a mb els altres elem ents de la realitat
_
:
És clar que la co ntinuïtat lingüística de la humamtat-alli
on s'hagi pr oduït- ha e xistit p el f et q ue els seus p arlants
han viseut en un determinat sistema d' (inter) relacio ns q ue
els h a fe t us ar a que ll codi i t ra ns m etre'l reg ularment a les
nov es i successives generacions, t ot i q ue s'hagin a nat pro
duint canvis estructurals. Per contra, els fenòmens de subs
tit ució i ab ando n a ment lingüístics s'han p roduït clara
me nt a causa de la introducció d e nous elements en
l'ecosistema tradicio nal, els quals han acabat des-re-org a
nitzant-lo i duent-lo, doncs, a una altra fase.
Podem, doncs, conce bre la «linguosfera» com un con26
1111t d' · ·osistemes sociolingüístics en co ntinu equilibri
1111¡•1·11 i ex.tern, a l'interior dels quals els individus u sen
1/,, ,ks11sen els codis en l a seva incessant comunic ació.
1\,¡111,.,ts eco sistemes compostos per elements com ara els
1, 1 \ l i'l Is/ments humans, les competències i els hàbits com
i'' 111.1111cntal s, les representacions cognitivoemotives de la
1 ·.il i1 :1 t, ·Is subgrups que sociològica ment es constituei111, ks ·m preses, el comerç i altres organitzacions socials,
•l•, 111i1j:1ns de comunicació, les institucions educatives,
1 ,·l•, l',llV ·rns i les administracions públiques, per exemple,
•,, ,•.1i·11L·11 -tot permet ent, pe rò, com hem vist, el canvi
11111•1'11 ·Is sistemes m utus de co municació que són le s
111 IIJ',ill'S.
q11L·sccs, en tant que obj ectes complexos, viuran alho1 ,1 1•11 ks lllents, en la interacció social i en la comunicació
¡·,i 111·1·:il d'una det erminada comunitat, que se'n se rvirà
l" 1 ,1 l:i r ·l::tció social, la cat egorització cognitiva de la rea
l 11.11 i, ,¡i1:111 calgui, per a la identificació respecte d'altres
1•,111 p,•, l 111 mans de llengua diferent. Històricament, si
1, l I wi,1 l' ·os is tema no p ateix pertorbacions fonamentals,
1,•111lir:1 :1 reproduir- se int ergeneraci onalment, tot i qu e
, ,111vi.1111 interiorment, a través de l 'auto-ca-construcció
il1•l·, i odis per n ous individus. Si, però, com hem dit, l'e1, ,•,i•,trin:1 registra l'entrada d'elements lingüístics exògens
1•11 ,p1.1111 irat i amb for ça suficient, podrà tenir ll oc una
J
27
reorganització de les competències i pautes d'ús lingüís
tic, que pot dur a repercussions evolutives importants. 7
Dues han estat bàsicament les grans causes de ruptura
històrica dels ecosistemes lingüístics: les irrupcions mi
gratòries i les integracions politicoeconòmiques.
10.
Precisament, un aspecte cabdal que es deriva d'una aproxi
mació sostenibilisca a la diversitat lingüística és la distinció
entre les causes de la bilingüització i les de l'abandonament
intergeneracional d'un dels codis, que, com ja fa anys va
afirmar el sociòleg canadenc Stanley Lieberson, probable
ment no són exactament les mateixes. 8 I també és pertinent
aquí posar en qüestió-per provar d'entendre'n més bé els
mecanismes exactes- l'estesa creença que, d'una manera
ineluctable, «el bilingüisme porta a la substitució». També
aquí cal citar un altre sociòleg -que al capdavall són els ecò
legs dels fenòmens socioculturals, si més no els bons-,
Norbert Elias, que també ens va advertir que «en el tracta
ment del problema de la necessitat de les evolucions socials
[calia] distingir clarament i nítidament l'afirmació que una
figuració B ha de seguir necessàriament a una figuració A, i
l'afirmació que una figuració A necessàriament hauria de
precedir a una figuració B». 9 És a dir, que el que és un fet és
28
•¡ 11 , l.1 1,ilingüització s'ha d'haver
produït abans perquè
¡ ,i 1¡•,11i l1:1vcr-hi abandonament del
codi d'origen. Però el
1¡ 111 · p (it sn és menys dar és que pel
sol fet d'aquesta bilin
/\ í 111,1 \'i.',, ·Is individus hagin d'ab
andonar necessàriament
l 1 ,., l',1 l,,.¡ 111era llengua en pujar els
fills, per exemple. És a
• l 1,, 1 ¡ 1 1¡• l:1 bilingüització és potser una
condició necessària
l 1 1 1 ,, 110 .l't((icient per explicar l'evoluc
ió cap a l'abandona1111 1 11 i 1 11 n ,·cneracion
al de les varietats pròpies. Resta, per
1 1 1 11 , 'd H· l'l'a la resposta més exacta
a aquesta evolució > que'
,l l ili 1 ,1 l,:,nda, com sabem, és malauradamen
t força fre1¡ 11 1 1 11•11 sc..:gons quins casos.
l ,1 •"' ,,..;1 ·n ibilitat, per cal com es prop
osa la conciliació
'l, 1l111',•: :, p:1 rents antinòmies -desenv
olupar-se econòmi
' 11 111·111 i II o fer malbé el medi natu
ral, o bé saber/ usar
111 •, d'1111:1 llengua
i no abandonar-ne cap-, torna a posar
1 l 11 11 1,1 d:1111unc de
la taula i ens interroga, als sociolin
/, lll •,11 ... , ¡ )( 'rquè elaborem amb més deta
ll la nostra respost 1 1 ,il111 t·111 més la nostra teorització
i la nostra recerca.
1 )1 1 ,1 11 , doncs, i per què, una
situació de bilingüisme 0
l'' d,¡·, 1 , 11 ís111 · generalitzat en una soci
etat evoluciona cap a
l il 1 ,111 d(l11:1111ent del codi més febl
e dels seus parlants, i
1 11 111 11 11? P 'l." poder contestar aqu
estes preguntes cal que
1 1 1 '• 11 ·l('l'i 1 1, òbviament a les repr
esentacions sociocogniti1 1 ', ,/¡•/:, p:irl:i.nts resp
ecte de les varietats lingüístiques en
l''' •o1·111·i:1 i, en darrer terme, als con
textos en què es for1
29
pròxima generació, la qual ja rarament coneixerà els ver
nacles antics i farà de l'estàndard -convenientment adap
tat a les funcions col·loquials- la seva única llengua pròpia
i habitual. »
Si ho comparem, en canvi, amb els casos d'equilibri
estable, com per exemple, la diglòssia típica de la Suïssa
«germanòfona» , -em continuo citant- «molt probable
ment, en aquesta estabilització de les varietats pròpies hi
deu intervenir el fet de [...] l'existència d'una autoimatge
grupal altament positiva -Suïssa no és pas un país pobre i
poc desenvolupat econòmicament- i el fet que l'adopció
de l'estàndard alemany general no és pas cap imposició
forastera ni fruit d'una situació de minorització política
sinó una decisió pròpia -i si ho volguessin, revocable lliu
rement». I concloïa així: «Fonamentalment, doncs, la raó
de l'estabilitat relativa d'aquests casos de distribució
diglòssica ha de cercar-se en la dimensió política-cogniti
va: cap dels casos habitualment analitzats no són situa
cions de subordinació política com els de les comunitats
europees minoritzades. La percepció de dependència i, en
conseqüència, d'autodenigració tot adoptant un grup o
elements culturals estrangers com a referent principal
de conducta i de valors, no tenen perquè produir-s'hi.
Sembla clar, per tant, que no deu ser el simple fet de la
bilingüització i de la distribució asimètrica de funcions
32
ill,, , 1111· pol dur a la substitució intergeneracional, sinó el
, t, l p,,li1i ·occonòmic en què té lloc aquesta bilingüit
,, 111 t 1-I.\ l'i.�11iflcats i representacions que s'hi associen per
l' 111 .11 l,,,\ ·us protagonistes.»
l 1 , 111 110s que en el raonament que he acabat de citar,
1111 1110 1<,narnentalment dos plans distints però plena111, 11 11tll'1'l'dacionats de la realitat, el macro i el micra, els
1 111 l.11 1ors i esdeveniments, i alhora les sociosignifica11111 •1111· produeixen els individus que viuen en aquestes
11111111•,1.111 ·ics.12 I això és important que es tingui pre1 1 l"'llJ11'- malgrat que els éssers humans poden resultar
1111 1111·, 1·11 :tlt grau pels esdeveniments i elements del seu
1 111111 \ociocultural, en darrer terme són els seus cerli 1,w111s ·Is que elaboren les representacions de la rea111 11 1 dn id ·ixen -conscientment o no- els seus cursos
l 11, 1, 1 , 'vmblen, doncs, anar més cap a l'abandonament
l l , 11 , odi propi aquells grups humans que no tenen
1t1111111 dl' l:1 vida col·lectiva -i, per tant, sobre les fun11111 l111r1 iiís1iques públiques-, no gaire desenvolupats
, 11111,i, .1111 ·nt però integrats en àrees econòmiques
"i" 1g111p,tls potser més avançades, que experimenten
111,il,il11.11 ¡•, ·o ràfica i social encara que sigui interna
l" 1 1 1·11q>k, del camp a la ciutat- i que, paral·lelament,
11 ,, 111 11 1111:1 :1utoimatge comparativa poc favorable i,
1 , 1111 i, H·11d ·ixen a emmirallar-se en un altre grup de
33
, l
,,
n.:f rèn ·ia, b llengua del qual inccnccn adop1:1r, i, q11.111
poden, parlar-hi als seus fills. En canvi, no abandon ·11 1:111
fàcilment el seu codi -o s'hi resisteixen molt més- aquells
grups que controlen, si més no en algun grau important,
la seva vida col·lectiva, el seu codi té funcions lingüísti
ques públiques suficients, i tenen un grau força alt o mitjà
de desenvolupament econòmic i un sentiment i auto
imatge identitaris positius. Entremig trobaríem tot tipus
de casos, en una gradació, en què, com diria Bourdieu,
veuríem amb claredat com posicions i disposicions socials
es corresponen força.
11
Si mirem més de prop com les persones i grups bilingüit
zats arriben a l'abandonament de les seves llengües d' ori
gen trobem una sèrie de dinàmiques característiques, en
què sovint els protagonistes del fenomen poden no tenir
gaire consciència del procés històric en què participen.
A molts, la consciència del problema els arriba quan ja
potser és massa tard, com ocorre en molts casos que conei
xem. El que passa, però, és que s'engeguen una sèrie de
comportaments amb conseqüències històriques impor
tants, les quals, però, sovint no són gens albirad ·s pels
mateixos agents.
34
l·l p11111 d:111 del 1n:n ·:1111t·11L d · l' ·q11ilibri pol s ·r ·l
nwn1c..:nt ·n què un non--1brc important d'individus del
mateix grup acceptin d'usar la llengua inicialment al·lòc
tona per parlar-se entre ells de manera habitual. Mentre hi
hagi una distribució funcional que faci que la llengua no
pròpia s'utilitzi bàsicament per parlar amb els individus
dels altres grups o per fer determinades funcions públi
ques, pot haver-hi un equilibri més o menys inestable,
però la continuïtat del col·lectiu lingüístic sembla assegu
rada, encara que estiguin en un context potser poc favora
ble. Si, però, comencen a usar-la entre ells, i sobretot si
això té lloc de forma general fins i tot en el pla de les
comunicacions individualitzades -les de tipus privat i
domèstic- aleshores el sistema pot iniciar una dinàmica de
crisi. Si entre ells, per exemple, els joves es parlen en l'altre
codi en un nombre important, voldrà dir que es comença
ran a formar parelles en aquest codi i que després tindran
fills, als quals, ja molt probablement, també tendiran a
parlar-los-el, si creuen que és el millor per al futur dels seus
descendents. Tindrem aleshores els primers membres del
grup que ja tindran la llengua al·lòctona com a llengua ini
cial i no pas la pròpia del grup. Si el comportament és imi
tat àmpliament i s'estén cada vegada més, el grup s'anirà
buidant de persones que tindran el codi propi com a ini
cial i el seu ús anirà baixant cada vegada més.
35
Un grup també pot anar-se buidant, encara que no
trenqui la distribució funcional endo/exogrupal, pel fet
del matrimoni mixt, en especial si es tracta d'una situació
demolingüística on els volums són igualats o, encara
més, si l'altre col·lectiu és majoritari. Tot i continuar
conser vant l'hàbit o norma de parlar-se intragrupalment
en la llengua pròpia, en l'aparellament d'origen etnolin
güístic mixt, hi ha urà una forta tendència a usar un sol
codi entre els cònjuges, que tendi rà a ser el més ben
situat en el repartiment social de les competències lin
güístiques. És a dir, s'acostumarà a usar aquell més ben
dominat pels dos par ticipants i/o que s'hagi instaurat
com a « apropiat» per a les relacions intergrupals, fet que
sovint dependrà de les polítiques lingüístiques que s'esti
guin aplicant en la situació, o del context social en què
els individus visquin. En l'aparellament mixt acostuma a
haver-hi una tendència important a parlar als fills en una
sola llengua, tot i que és possible també que cada cònjuge
els parli en una de diferent, fet, però, pel que sembla no
tan comú en força casos.
De fet, perquè en el matrimoni mixt un cònjuge
pugui utilitzar amb el fill una llengua distinta a la que
parla amb l'altre cònjuge, sembla una condició impor
tant el fet que, si més no, entengui aquesta llengua, ja
que, del contr ari, no podria comprendre una gran part
36
de l'input lingüístic que tindri a en el mateix entorn
domèstic. Això limita aquesta possibilitat de manteni
ment de la transmissió d'un dels codis, tot i que, certa
ment no ho fa impossible, si el cònjuge accepta de bon
grat la situació. Tindríem aleshores un individu amb,
podríem dir, dues llengües inicials, en cas que li parlessin
en totes dues llengües més o menys amb la mateixa
intensitat. L estratègia del creixement bilingüe a la famí
lia és una oportunitat sovint poc utilitzada de manteni
ment lingüístic, que crec que caldria afavorir i promocio
nar en aquells casos en què convingués.
És clar, doncs, que en les situacions de subordinació
politicoeconòmica i/o demogràfica serà més difícil d'a
conseguir crear dinàmiques sostenibles de manteniment
lingüístic, ja que el context hi serà poc favorable i els par
lants poden abandonar l'ús del seu codi d'origen a causa
dels sociosignificats negatius o poc positius que puguin
associar en relació amb l'altra llengua present, o bé, per
raons pràctiques de comunicació en el pla de la relació
interindividual quotidiana. No serà fàcil, per tant, poder
assegurar la sostenibilitat en totes les diverses situacions
sociolingüístiques existents avui en el planeta.
37
Ill. Com ha de ser un multilingüisme sostenible?
12.
La pregunta que passem a formular-nos ara és com evitar
qu e l es p ersones que han estat bilingüitzades o poliglotit
zades abandonin e ls usos fonamentals de la seva llengua
grupal d'orige n, en la seva vida quotidian a. És a dir, com
fer que a questes persones continuïn empra nt e l seu codi
habitualment i p er al màxim de funcions. Distingirem
l'anàlisi entre dues grans tipologies de situacions, les quals,
també, però, es pode n donar juntes : el contacte vertical i
l'horitzontal. 13 És a dir, si la bilingü itza ció és fruit d'una
int egrac ió t erritoria l en estructures polítiques i socio
econòmiques més àmplies, o bé s'ha produït bàsicament
pel contacte cara a cara amb altres persones, amb l es quals
es coexisteix quotidianament.
Abans de començar a analitzar més detalladament cada
gran tipologia, cal tenir clar que per poder actuar sobre l' a
bandonament de les llengü es dels parlants bilingüitzats o
poliglotitzats, l'obj ectiu fonamental serà aconseguir arri
bar a les seves representacions de la re alitat. I per dos
motius fonamentals. Prime r, perquè e n e ls casos en què
han arribat a interioritzar valoracions nega tives respecte
del seu codi d'origen, caldrà exposar-los a un discurs -i
38
afavoridors i dig
millor també a una situació- alternatius,
perquè no n' a
nificadors de la seva llengua i del seu grup
i el facin créixer.
bandonin l'ús, i, al contrari, el recuperin
e exist eixi for
I segon, perquè en els casos en què no és qu
icions demoso
malment un discurs negatiu, però les cond
ània i autoorga
ciolingüístiques fan que, de manera espont
, va gin deixant
nitzada, els parla nts, pe r mot ius pràctics
, caldrà fer-los
d'utilitzar-ne el codi sense adonar-se'n gaire
èncer de la necessit at del
e n conscients, i pod er-los conv
són autodescanvi dels seus comportaments, per tal com
tructors a la llarga.
13.
En el primer tipus de situació, la de «contacte vertical», ens
referim, com hem dit, a ls grup s lingüístics que, sense
haver-se desplaçat de l seu territori, habitualment es bilin
gü itzen pel fet de ser integrats políticament en una estruc
tura sup er ior, que decide ix adopt ar, en l es tipologies més
simples, una llengua amb c aràct er oficia l, que no é s l a d el
grup a fectat. Com que, com s abe m, hi ha molts m enys
estats que lle ngües, a ques t és un c as força freqüent. En els
casos extrems, l'Estat-que sovint vol construir consc ient
ment una «nació» homogènia- tendirà a dur a terme, com
abans j a hem v ist, una política en què exalçarà els valors d e
39
la lleng ua oficial,
pre sentant-la com l a garantia de la unitat
nacion a l i el símbo l d e l a nova nació q ue e s vol co nst rui r.
Recíprocament, en molts c asos, el d iscur s serà d e denigra
ció -o com a mínim d'oblit públic- de l es altr e s llengües
exi stents en el perím etre de sobirania. Si aquesta subordi
nació po lít ica, a mé s, té l loc, com aco s t um a a ocór rer, e n
un m ar c de canvi tecno e conòmic ag ut, que portarà sovint
a l a de str ucció de l'org anitz ació econò mi ca tr adicional d e
l a població, el no u idiom a anirà essent vist com la llengua
de la nova situació «moderna i d e progrés m aterial», el qual
caldrà no només saber bé sinó fins i tot adoptar en el s usos
h abituals si hom vol integrar- se en la nova cl asse di rigent o,
simp lement, millorar el seu estat us social. Si aq uest procé s
es generalitza grad ualment entre l a pobl ació poden arribar
a do nar- se, com t ambé j a h em d it, casos d' autoabandona
ment gr upal de la llengua pròpia i , per tant, iniciar el pro
cé s d'extinció lingüíst ica.
En aquestes sit uacions, la inter venció h aurà de ser
fonamentalment política, per reorientar els discur sos pre
dominants cap a l'a utodignitat, i alhora, sempre que sigui
possible, dotar les poblacions d' un grau suficient d'auto
contro l polític i eco nòmic d e la seva vid a col·lecti va, que
els permeti autodeterminar-se sociolingüísticament i deci
dir amb llibertat com distribueixen les funcions comuni
catives entr e una lleng ua i una altr a. E n la m esur a en què
40
els poder s polítics actuals es decantin per adopta� aquesta
òptica i la dugu in a terme, frenant els usos abusms de
grans interllengües, aquestes situaci� ns, si s�n ben equili
brades i les poblacions rec upere n l auto est im a c ult ural,
poden ser sostenibles llarg am ent, mentr: fact�r s �'a�t� e
t ipus no ving uin a afegir-s'hi. Hi h a tècmques 1 p nn�1p� s
organitzat ius, com sabem, que poden vertebrar les d1sm
bucions de funcions i els drets lingüístics corresponents. 14
Depenent de les distribucions territorials de les poblacions
i de ls seus volu m s podem g uiar- no s pel s ja clàssics crite
ri s de «p er so na lit at» o «ter ritor ial it at», al s quals, si cal,
jo a feg iria, els de «funcionalitat» i «subsidiar ieta�», 15 p�r a
aque lls caso s en q uè el s altres do s no es pog ue ssm aplica
�
òptimament. Si el poder polític s'hi implica _since�ament 1
;
els volu ms demogràfic s del gr up no són ga ire ba ixo s, son
casos resolubles i poden tenir llarga continuïtat.
Aquests casos, però, poden presentar més �ificultats _ de
sostenibilització si comparativament, els efectms demolm
güístics són proporcionalment molt baixos i, encara �é s,
_
si estan dispersos territorialment. Aquí la compactac10 del
col·le ct iu hi j ug a un p ape r impo rt ant. S i só n pocs però
compactats, si viuen en una mateixa base territorial ��e els
permet claram ent el s uso s públic s per al seu cod� 1 � na
_
interacc ió lingüística facil i continuada, la so ste mb1htat
serà més alta. Si, en canv i, però, el grup h a anat dispersant-
!�s
41
se territorialment i s'ha mesclat amb altres grups, encara
que l'Estat en reconegui els drets i tingui una ideologia ofi
cial positiva, no podran usar el seu codi fàcilment ni tam
poc en la comunicació quotidiana, i això pot jugar en con
tra de la conservació. Aquí, els mecanismes actuants en la
situació de barreja, com ara veurem, poden actuar i dur
gradualment el codi d'origen al desús, en favor del més
general en la comunitat.
Realment, la clau de la qüestió de la sostenibilitat lin
güística es troba en gran part en els estats i les seves políti
ques lingüístiques, els quals no poden sostreure's de la
seva responsabilitat d'abraçar una ètica sociolingüística,
respectuosa amb la diversitat lingüística. En especial, els
grups dominants han de tenir present que una llengua
demana molt més avui que ahir per existir. En la societat
precontemporània les funcions d'una llengua eren les de
la vida quotidiana local. Avui les funcions que, per a la
ment, poden ser vistes com a més importants, sovint no
depenen dels universos locals sinó d'organitzacions supra
locals i ben freqüentment internacionals. La llengua de
treball, dels «mèdia/cine/música», del «progrés» i de l'a
venç tecnològic pot exercir una important influència
sobre les persones, que poden arribar a interioritzar, com
hem vist, una visió negativa dels propis codis d'origen.
Per contrapesar això -ja que sovint no serà possible que
42
una llengua pugui fer totes les funcions d'una societat
contemporània desenvolupada- caldrà donar el màxim
de funcions «locals» importants a les llengües pròpies dels
grups humans, procurant que tinguin funcions en exclu
siva que les facin útils i profitoses als ulls dels mateixos
parlants. En termes ecologistes, podríem dir que els estats
han d'ajudar les llengües a poder trobar (i ocupar) nínxols
funcionals suficientment importants per convidar al seu
manteniment i a la seva transmissió intergeneracional.
Un dels punts que els estats -i les poblacions- han de
tenir més clars és que el desenvolupament tecnoeconòmic
no cal que comporti necessàriament l'abandonament de
les llengües grupals, tal com tampoc no ha de comportar
la destrucció o degradació del medi o dels recursos natu
rals. El fet decisiu aquí és que la «modernització» la con
troli la pròpia societat distinta, la faci ella mateixa, sense
haver de subordinar-se lingüísticament ni políticament a
les altres. Cal aconseguir que, en els països on ara tenen
lloc canvis tecnoeconòmics molt importants, el «desenvo
lupament» no destrueixi innecessàriament els ecosistemes
lingüístics. El repte és trobar què cal acomodar, què cal
adaptar, però dissenyant un desenvolupament mediam
bientalment i culturalment sostenible. El progrés no ha de
significar destruir i tornar a construir, sinó construir con
servant i rehabilitant, modernitzant però mantenint, la
43
qual cosa serà sempre una visió molt més civilitzada que
no pas la contrària, sovint adoptada pels pobles subordi
nats i provincians.
14.
Si anem ara cap al tipus de contacte que hem anomenat
«horitzontal», és a dir, aquell en què bàsicament la bilin
güització es produeix per relació i exposició cara a cara, els
factors i les dinàmiques poden ser distints, i, cal dir-ho,
força més difícil de fer-lo sostenible. Com sabem, tot i que
la diversitat lingüística, per poder produir-se, ha necessitat
l'aïllament i la incomunicació entre els distints grups
humans, de sempre aquests han tendit a moure's i a des
plaçar-se dels seus territoris, a la recerca de supervivència,
més benestar o també d'aventures colonitzadores. Això vol
dir, i ara vivim un moment àlgid, que l'encontre i el con
tacte físic entre poblacions diferents és un fenomen antic i
alhora plenament actual.
També aquí trobaríem tipologies distintes. Des de des
plaçaments de poblacions d'àrees lingüístiques contigües,
una cap al territori de l'altra, fins a migracions cap a terres
molt i molt llunyanes, que avui, amb les tecnologies del
transport, esdevenen cada vegada més i més pròximes.
Això porta a un tipus de contacte lingüístic, que, deixant
44
de banda ara les variables referides a la comunicació
pública controlada oficialment, genera unes dinàmiques
específiques en què altres factors també hi jugaran un
paper important. En aquest tipus d'encontre, els aspectes
demogràfics hi tindran un pes molt decisiu. La situació
podrà evolucionar de manera distinta si els volums són
clarament desiguals o bé aproximats. Si el contacte, ara
deixant de banda altres factors, és entre, per exemple, un
15% i un 85% de pes de cada grup, podríem predir que el
grup menor tendirà a abandonar-ne el codi, més que no
pas el major, sobretot si, a més, estan poc concentrats i
compactats. És dar que la pressió per a usar un dels codis
en presència serà més favorable al codi del grup més gran
que no pas al del més petit. És dar igualment que, si no hi
ha una prohibició de l'exogàmia per alguna raó, el 15% té
més possibilitats de tenir un aparellament mixt que no
pas a l'inrevés, cosa que crearà la tipologia de comporta
ment lingüístic en l'aparellament de què abans ja hem
parlat, amb conseqüències negatives per al codi del grup
menor. Certament, altres variables podran jugar-hi aquí.
Per exemple, no serà el mateix si el grup demogràfica
ment menor és un col·lectiu econòmicament -o cultural
ment o tècnicament- superior, però, tot fa indicar que els
desplaçaments de volum desigual tendiran a evolucionar
cap a la pèrdua del grup menor.
45
Si, en canvi, els volums són més igualats, les perspecti
ves de continuïtat són més clares, ja que, si no hi ha altres
asimetries decisives, els efectius poden tendir a mantenir
se força semblants, perquè les oportunitats estadístiques
de matrimoni mixt seran les mateixes per a uns i altres.
Altres factors, certament, poden contribuir a fer decantar
la balança evolutiva, com ara sota quines polítiques lin
güístiques té lloc aquest encontre, i a qui tendeixen, en
conjunt, a afavorir. En aquestes situacions, tots els factors
poden esdevenir rellevants -econòmics, ideològics, resi
dencials, mediàtics, etc.- i en cada cas es poden produir
dinàmiques específiques. Com saben els bioecòlegs, el
contacte entre espècies mai no és binari sinó sempre ter
nari, perquè sempre hi ha present un altre element, que és
el medi on té lloc el contacte, amb un paper important
per afavorir un o altre grup.
Hi ha, a més, situacions especials en els grans proces
sos actuals d'urbanització a l'Àfrica o, encara que menys,
a l'Amèrica llatina. L'encontre de poblacions d'origen
divers en ciutats en formació, sense gaire presència de
l'acció de l'Estat, i sense, de vegades, un clar predomini
d'un dels grups, pot provocar una situació en què sigui
difícil el manteniment clar de cap llengua, ja que es pot
tendir a crear varietats de mescla o bé a adoptar interllen
gües generals que no siguin les de cap dels grups en con46
tacte. En aquests casos, en què de vegades es pot produir
la migració a la ciutat per la gran majoria d'un grup lin
güístic, i allí barrejar-se o mesclar-se amb altres, pensar a
crear situacions de sostenibilitat lingüística pot ser més
difícil, oimés quan les prioritats grupals i governamentals
no se centren en aquests aspectes sinó en altres de molt
més importants i urgents per a les respectives poblacions.
En les societats més o menys desenvolupades, amb
estats en funcionament eficaç, sí que es poden intentar
arbitrar polítiques de suport a la sostenibilitat lingüística
dels grups desplaçats, tot i que, de vegades, ells mateixos
poden considerar que no hi estan interessats, si ja han fet
clarament l'opció d'instal·lar-se en el nou país. Sovint que
els recordin que són diferents no és el que els agrada més,
ja que el que els preocupa, i sobretot de cara als infants, és
que la seva adaptació al país sigui completa, i que no hagin
de passar pels esforços que ells van haver de fer. Molt
sovint, doncs, si els pares han arribat a ser prou compe
tents lingüísticament en la llengua del país receptor, seran
ells mateixos els qui triaran d'abandonar el seu codi grupal
per pujar els seus fills, pensant de beneficiar-los. Aquí les
accions governamentals haurien d'anar cap a la sensibilit
zació del fet que, si es tracta d'una societat receptora lin
güísticament normal i desenvolupada, la llengua d'acollida
l'aprendran igualment, i, que si ells els transmeten la llen47
gua d'origen del grup, aquests infants disposaran de més
competències lingüístiques que els podran ser beneficioses
en un futur. Per altra banda, això podria evitar als pares la
incomoditat de veure com els seus fills no saben finalment
parlar la llengua d'origen, situació probablement lamenta
ble personalment i col·lectivament. Aquí també hi hauria
camp per actuar, en especial, dignificant les llengües d'ori
gen i informant les poblacions de la seguretat de la seva
bilingüització efectiva.
15.
Un dels aspectes conflictius que poden posar damunt de la
taula els nous fets migratoris és la desestabilització dels
grups receptors per part dels desplaçats, en especial en
aquells casos en què la societat receptora és un societat polí
ticament no independent, i desequilibrada ja per anteriors
moviments migratoris o per presència important del grup
dominant en el seu mateix territori. De nou ens podem tro
bar aquí amb efectes evolutius dels quals els protagonistes
no tenen consciència, fet que fa d'aquests casos situacions
difícils d'organitzar satisfactòriament, i propenses a la
incomprensió intergrupal i d'evolució incerta.
Un dels fenòmens nous que aquests últims moviments
estan provocant en aquesta era de la globalització és l'ús
48
de les grans interllengües, en lloc dels idiomes del país
receptor, per a la relació entre immigrants i receptors,
provocat pels majors coneixements lingüístics -per la
poliglotització- de les poblacions, tant de les unes com de
les altres. I això pot ser vist, doncs, com una conseqüència
no volguda de la poliglotització massiva de les societats.
Imaginem com podrien evolucionar aquestes societats, si
simultàniament a la seva bi- o multilingüització s'hi
donen importants moviments migratoris, també de per
sones multilingües, i que implanten la seva interrelació en
la 12 (llengua segona) més compartida per tots dos grups
-d'altra banda, decisió ben lògica des del punt de vista
operatiu. Això vol dir que s'aniria implantant l'hàbit d'u
sar en les seves relacions no la llengua del país, que era
habitualment la solució tradicional -tot i que certament
gradual i imperfecta- que permetia la sostenibilitat lin
güística, sinó una de les grans interllengües. Si els volums
dels desplaçats són molc alts i les societats es van barre
jant, podríem tenir aquí, a la llarga, una situació de perill
per a la continuïtat lingüística del col·lectiu receptor, ja
que no podria integrar lingüísticament els desplaçats,
sinó que fóra ell el que seria estirat cap al nou comporta
ment lingüístic dut pels immigrants, ja sigui en la 12 o bé
la LI (llengua primera) d'aquests, si aquesta LI és també
una de les grans interllengües.
49
Aquesta situació no és tan fantàstica, sinó que per
exemple es pot donar a la mateixa Catalunya contem
porània, en què no és pas el català, la llengua pròpia del
grup receptor, històricament hostilitzada pels governs de
l'Estat espanyol, la llengua més habitual d'interrelació
intergrupal, sinó el castellà, la de milers de persones des
plaçades durant el segle XX, i, també ara al segle XXI, des
d'Amèrica llatina. Passa igual amb les migracions provi
nents, per exemple, del nord o del centre de l'Àfri ca o de
l'est d'Europa, que poden tendir a establir les relaci ons
amb els autòctons i amb la resta de grups més en castellà
que no pas en català. Certament, en una reunió d'hu
mans, el més lògic sembla usar l' instrument comuni catiu
més òptim perquè la gran majoria dels presents pugui n
assignar sign i ficat. Però, si això es consolid a , i no és
només transitori, aleshores, en aquest tipus de situacions,
sempre guanyarien les grans interllengües. Caldrà veure
com crear les condicions -entre la gent que viu estable
ment en un territori- perquè puguin saber i usar també
les llengües menys potents comun icati vament, quan
aquestes siguin les h i stòriques i pròpi es de les societats
receptores.
És aquesta, la c atalana, doncs, una situació en des
equilibri, que pot ser típica d'altres casos similars que en
el futur es puguin anar produi nt. La bi li ngüi tzació o
50
poliglotizació de conjunts humans compactats i interco
municats i amb espais exclusius i segurs per a la seva llen
gua pot ser sostenible, però no és tan segur que els ecosis
temes aguant in si els actuals volums migr atoris sobre
societats no plenament independents no cessen o encara
augmenten.
També es cert, però, que ara com ara cal esperar les
evolucions d'aquests casos, j a que, com ocorre a Quebec,
també pot passar que la primera generació, que no sap la
llengua del país receptor, tendeix i a utilitzar una de les
grans interllengües -per exemple l'anglès- però que, en
canvi, a la segona generació l'adopció de la llengua pròpia
de la societat receptora, el francès, com a llengua d'inter
relac ió, sigui més general. Això, però, demana certament
bones i eficaces institucions escolars, i, sobretot, una visió
molt clara sobre quina ha de ser la llengua per guanyar-se
la vida i de relació social habitual en la societat. En el cas
de Catalunya, els volums són d istints dels del Quebec,
i també ho són els fets històrics i les ideologies en pre
sència. 16 El futur és, doncs, ben obert.
Aquest augment massiu dels desplaçaments migratoris
-contràriament al que es podia creure inicialment que
duria la global ització- pot fer aparèixer la «consciència
ètnica» allà on no n'hi hav ia, o n'hi havia molt poca. Un
grup receptor, gran i estable, amb poca consciència «ètni51
ca» -tot i que sí «estatal/nacional»- pot augmentar molt
el seu sentit de diferència «inter-ètnico-personal» si passa
a tenir contacte habitual amb persones d'altres grups que
s'hagin desplaçat al seu territori. Determinats grups de
llengües mitjanes-grans poden no acceptar que hagin de
parlar en una de les «grans interllengües» en el seu propi
país (ex. els holandesos o danesos en anglès). Òbviament
les saben per a la comunicació «exterior», però no per a la
«interior». Per a les funcions quotidianes poden preferir
clarament l'ús de la seva llengua pròpia, i poden conside
rar el fet que l'altra persona persisteixi en l'ús de la inter
llengua com a ofensiu, i, si és que resideix ja allí habi
tualment, com a demostració de la seva voluntat de no
adaptació. Certament, això pot créixer en el cas de migra
cions ja importants en nombre, més que no pas en el cas
del «visitant» aïllat, al qual hom se sent més predisposat a
adaptar-s'hi lingüísticament.
Amb tota probabilitat, doncs, en la mesura que la glo
balització augmenta també el contacte interètnic personal
podrà tendir a augmentar la «consciència ètnica» dels
individus o grups humans. El desafiament és gestionar
això: com evitar els conflictes, com informar la població
del fet que això pot ocórrer, com fer-li saber la necessitat
de les fases de transició en l'adaptació lingüística, etc. Cal
trobar com establir uns principis consensuats de coexistèn52
cia que salvin: l. el principi d'estabilitat, desenvolupament
i normalitat lingüístics del grup receptor; 2. en conseqüèn
cia, el principi d'adaptació (intergrupal i social) del grup
que es desplaça; i 3. el principi de llibertat personal dels des
plaçats respecte de la continuïtat dels seus elements culturals,
intragrupalment. Aquí encara hi ha moltes qüestions
obertes i molta feina per fer.
53
IV. Cap a una conclusió
16.
Dur a terme eficaçment aquest programa sostenibilista
demana simultàniament produir canvis en les maneres de
pensar i de representar-nos la realitat. Per als humans, el
món certament és com creiem/pensem que és. Si pensem
que les llengües -o les «identitats», per exemple- són com
«objectes materials» tendirem a imaginar-nos-les com a tal,
i a creure, posem per cas, que en les ments dels individus
on n'hi ha una ja no n'hi pot haver cap altra. I això pot pas
sar en la majoria dels fets sociomentals, sobre els quals
encara no disposem de conceptualitzacions adequades a les
seves característiques i propietats, i els tendim a pensar
atribuint-los més aviat les dels elements purament fisico
químics (i normalment en estat sòlid).
La tendència a la dicotomització simplificadora -les
coses són d'una manera o d'una altra- sembla ser una
tendència enormement arrelada en molts dels humans, de
manera que les representacions de les interretroaccions no
lineals dels elements de la realitat o dels matisos existents
entre les visions dels fenòmens en resulten molt afectades.
O dins d'un estat o a fora, o una llengua o una altra, o
m'estimes o no m'estimes, són sovint, com hem dit al
54
començament, posicions majoritàries en els conflictes i
debats que sostenim habitualment. Hi ha cada vegada més
consciència, doncs, de la necessitat d'estar ben alerta en les
nostres conceptualitzacions dels fets, per intentar evitar els
paranys de la simplificació i de la dicotomització. Així, la
perspectiva de complexitat, de què abans ja hem parlat,
impulsada, entre altres, pel pensador francès Edgar Morin,
posa l'accent encertadament en la necessitat de reformar
les maneres en què pensem. I això és essencial per poder
dur a terme les polítiques sostenibilistes, les quals dema
nen, com hem vist, pensar més en «I» que no pas en «O».
Desdicotomitzar el pensament permet pensar en coses
com ara «polítiques glocals», «nacions universals», «poli
glotismes oficials en X, Y, i Z», «estats polinacionals», ser
i/o sentir-se A, B i C alhora, «diferenciació homogeneït
zant», etc. Tot un munt d'obertures per al pensament
creatiu, i superadores d'antigues i irreconciliables (falses)
disjuncions separadores, únic marc possible per a la realit
zació de la sostenibilitat lingüística. Els antagonismes ver
bals/cognitius ens feien pensar que tota la realitat era
també així, a còpia de contraris absoluts i físicament
demanant que on hi hagués una cosa no n'hi cabés una
altra. El pensament des de la complexitat, en canvi, parteix
de la noció simultània de «complementarietat antagonis
ta», de la necessitat d'unir els termes contraris, ja que amb
55
tota probabilitat, en la realitat existeixen interdependent
ment i imbricadament. Com diu Morin, «el pensament
complex és un pensament que relliga els contraris [...].
Relligar allò que s'oposa i superar-ho pel principi del
bucle recursiu, autogenerador».17
El paradigma de la sostenibilitat lingüística és clara
ment acollit en aquesta perspectiva de complexitat. Ens
permet així conciliar i organitzar adequadament allò que
semblava irreconciliable i antagònic, tot tenint en comp
te, però, que les tensions i disfuncions tendiran a produir
s'hi, i que la dinamicitat de la realitat podrà demanar revi
sions i canvis en les solucions assolides.
Una altra de les reformes importants del nostre pensa
ment és la seva necessària «ecologització», en el sentit de
representar-nos la realitat no com a conjunt d'elements
discrets i aïllats, sinó d'unitats en contínua interrelació i
mútua interinfluència. Per a les llengües humanes, com ja
hem indicat, això vol dir tenir clar que la seva sostenibili
tat no depèn d'elles mateixes, sinó dels éssers humans i,
en especial, de les seves vicissituds contextuals i històri
ques. En aquest sentit, cal abandonar amb urgència la
concepció d' homo clausus en favor d' homo non clausus'
substituint-la, com assenyalà ja encertadament el sociòleg
Norbert Elias, per la d'un «individu fonamentalment en
relació amb un món, amb allò que no és pas ell mateix o
56
ella mateixa, amb altres objectes i en particular amb altres
éssers humans».18 La sostenibilitat lingüística, per tant,
haurà de ser organitzada tenint molt en compte la resta
dels elements dels distints ecosistemes sociopolitico
econòmics, els quals freqüentment poden no posar les
coses fàcils per al manteniment i desenvolupament de
la diversitat lingüística humana. Inevitablement, però,
caldrà acceptar que l'entorn estarà a l'interior de les perso
nes, les quals no són pas sistemes «tancats» sinó plena
ment oberts, ja que l'individu «només pot ser totalment
lògic si li introduïm l'entorn estranger. Ell no es pot com
pletar, no es pot cloure, no és autosuficient».19 Context-i
individu haurà de ser, doncs, la unitat -distingible però
no separable- de l'acció sostenibilista.
El sostenibilisme lingüístic haurà de saber també que
el món en què existim, com ens diuen els físics contem
poranis, no és «una veritat eterna sinó un simple moment
de l'evolució còsmica»,20 en el marc del qual es produiran
contínuament processos d'organització espontània aleatò
ria. La sociolingüística i la política lingüística, com a prin
cipals afectades pel sostenibilisme lingüístic, hauran de
saber que són ciències que miren i actuen en una realitat
presidida pel no-equilibri,21 en un «món que s'esdevé, un
món on l'emergència del que és nou té una significació
irreductible».22
57
Les estructures lingüístiques viuen, doncs, en aquest
flux incessant, igual com les sociosignificacions que s'hi
adhereixen, canviant i innovant-se segons els esdeveni
ments del corrent sociocultural general de les poblacions.
El nostre desafiament és anar més enllà de les perspectives
estàtiques sovint prevalents, tot adoptant la perspectiva
de dinamicitat, perquè més que «llengües» hi ha el «llen
guar», la incessant pràctica comunicativa humana. I és
que les «llengües», encara que siguin unitats «objectiva
bles» no són simplement «objectes». Són, com ja hem
indicat al començament, «emergències» sorgides en l'en
trecreuament de distints elements, ja que, de fet, com dirà
Capra «la ment i la consciència no són coses sinó proces
sos».23 Les llengües hauran de ser concebudes com a
«complexos», a la manera en què Òscar Vilarroya concep
el coneixement: «El konocimiento [ ...] no esta en los
libros, ni en los arkadios, sino en el complejo formada
por los libros, los arkadios y la comunidad.» (síc) 24 El
fenomen lingüístic no rau en una part o una altra, sinó en
el seu complex entramat. La sostenibilitat haurà de tenir
en compte també aquest necessari canvi en la perspectiva,
ja que, com assenyala també Edgar Morin, «la llengua viu
com un gran arbre, les arrels del qual són al subsòl de la
vida social i de les vides cerebrals, amb fullatges que s' es
tenen cap a la noosfera».
58
Certament la complexitat del fenomen lingüístic és
un desafiament per a les ciències del llenguatge, de la
comunicació i, en general, socioculturals, ja que encara
en sabem molt poc de fer una ecodinàmica de comple
xos. De fet, és similar al repte de la sostenibilitat general,
que haurà de comprendre interrelacionadament el com
portament dels sistemes complexos ecològics, econòmics
i socials.
La sostenibilitat lingüística, igual com la perspectiva
de la complexitat, no és un enfocament-solució sinó un
enfocament-problema. Cal no ignorar infantilment les
dificultats de tot tipus que es poden presentar en la pràc
tica. Al costat de les situacions més simples, amb grups
lingüístics ben definits i distingits, hi trobarem contactes
simultàniament verticals i horitzontals, amb grups de
pes demogràfic similar, força integrats econòmicament,
però asimètrics políticament, etc. Quins principis ètics i
quines accions polítiques apliquem per a aquests casos?
Caldrà cercar principis generals i universals que puguin
servir d'orientadors per aplicar a les situacions més difícils
d'organitzar, basats en la sostenibilitat i en la dignitat
humana.
59
subordinats han de saber que és una clara fal·làcia l'afir
mació dicotomista que els diu que han d'abandonar les
seves llengües per poder desenvolupar-se i sortir de la
pobresa. Com tants d'altres casos corroboren es pot entrar
en la «modernitat » i en el progrés tecnoeconòmic sense
haver de perdre forçosament les llengües. Amb tota pro
babilitat el gran problema no és la diversitat lingüística en
ella mateixa sinó la desigualtat de poder dels grups lin
güístics. La gran qüestió per resoldre és com organitzar
des de la justícia i l'equitat les relacions de coexistència
entre grups lingüístics minoritzats i dominants.
Per altra banda, dur a terme el programa sostenibilista
en el pla lingüístic requereix també una reflexió ètica de
totes les bandes implicades. Molt probablement, tant
hauran de fer un esforç els grans grups dominants, que
han d'abraçar una ètica d'acceptació i d'organització posi
tiva de la diversitat lingüística, com els grups més subor
dinats, que han de tenir alçada de mires i basar les actua
cions més en una ètica universalista de la comunitat
humana que no pas en una de comunitat reclosa. Morin
proposa per a tots d'adoptar una mirada «metacomu
nitària», tot promovent una ètica contemporània basada
en una doble adaptació en bucle, perfectament adequada
a la proposta de sostenibilitat lingüística que estem desen
volupant: «Adaptar el segle a l'ètica [és a dir, adaptar les
62
llengües a l'ètica: respecte, igualtat, permanència i digni
tat], adaptar l'ètica al segle [és a dir, adaptar l'ètica a les
situacions sociolingüístiques: intercomunicació general, i
diversitat a l'interior de les societats]. »27
L'apel·lació a l'ètica, però, pot també esdevenir pro
blemàtica en les situacions de més mescla i conflicte, ja
que facilment ens podem trobar davant de dos deures
antagonistes que ens facin entrar en un dilema. Caldrà
aprofundir l'estudi d'aquestes situacions per poder arribar
a les millors fórmules conciliadores possibles per a totes
les parts implicades.
63
V.Final
18.
Cal ser realistes i partir del fet que encara hi ha molt de
terreny per treballar en la creació d'un desenvolupament lin
güístic sostenible. L era actual es caracteritza, com hem vist,
per un augment exponencial del contacte entre els grups lin
güístics i entre les persones i les llengües i, per tant, per l'aca
bament -o, en tot cas, la reducció considerable- de l'aïlla
ment tradicional que va afavorir les diferències lingüístiques
a l'interior d'una mateixa espècie. 28 Alhora, la creació de
noves identitats supraètniques d'origen estatal, la selecció
només de poques llengües amb caràcter oficial i públic, i el
paper creixent de les grans llengües d'intercomunicació, són
fets que tendeixen a treballar no pas en favor del manteni
ment dels codis tradicionals sinó de l'extensió sovint abusi
va i sense fre d' aquestes llengües estatals i internacionals.
A més, les poblacions humanes, cercant la supervivència i el
millorament material, surten dels seus territoris històrics i es
desplacen cap a altres àrees lingüístiques, amb la consegüent
desorganització i, en tot cas, reorganització, dels ecosistemes
que fins ara havien assegurat l'existència tant dels grups lin
güístics que es mouen com de molts dels que els reben.
Per contra, ara més que mai, la sensibilitat respecte de la
64
diversitat lingüística avança, i altes instàncies internacionals
i governamentals es comprometen en una ètica de protec
ció i de solidaritat respecte dels grups lingüístics política
ment subordinats i, sobretot, a més econòmicament poc
desenvolupats. Les solucions d'estructuració política com
plexa dels estats, amb repartiment del poder en distintes
instàncies territorials, també avancen i faciliten més opor
tunitats d'autocontrol polític de les poblacions lingüística
ment diferenciades i, doncs, de prendre autònomament
decisions sobre els aspectes lingüístics de la seva vida. Tot i
que encara falta molt i, pel camí, hi ha llengües en alt perill
d'extinció, l'avenç, en general, és clar, tot i que massa lent i,
de vegades, mal entès pels grups dominants. El paradigma
sostenibilista s'ofereix com a horitzó i procés, en el camí de
la millora de la vida lingüística dels humans, a través del
desenvolupament de l'equitat i la justícia interlingüísti
ques. Car, com ja hem dit, les reclamacions lingüístiques de
les dites «minories» no són «cosa del passat» sinó clarament
del futur, ja que és per a l'esdevenidor que volen assegurar
ne l'equilibri sostenible i el seu màxim desenvolupament.
Per poder tenir èxit en aquesta empresa universal, cal
combatre les causes més que no pas només administrar
remeis pal-liatius. Cal clarament superar la mentalitat de les
posicions polítiques conservadores, que creuen que la solu
ció és bàsicament subvencionar les llengües, per passar a la
65
que hauria d'adoptar les posicions més progressistes i iguali
taristes, basada en la distribució adequada de les funcions de
les llengües, a fi d'aconseguir-ne la sostenibilitat. S'ha d'as
solir un compromís durador entre els grups lingüístics -i
això és responsabilitat especial dels grans grups, més que no
pas dels mitjans o més petits- per influir eficaçment en les
causes de l'abandonament de les llengües pròpies.
Si la distribució territorial dels grups ho permet, l'ho
ritzó ideal és tendir al control de l'espai sociolingüístic
propi per part de cada grup lingüístic, per poder anar
intervenint-hi segons l'evolució general de l'ecosistema
sociocultural. Cal tenir present que, en l'actual situació
tecnoeconòmica, el contacte i l'exposició -encara que
sigui per via electrònica- a d'altres llengües distintes anirà
creixent i poques poblacions en quedaran al marge. Això
farà que només aquelles que puguin engegar actuacions
compensatòries i reequilibradores en el seu ecosistema
puguin anar-se reproduint sosteniblement. Amb el grau i
la intensitat dels canvis contemporanis, hi ha el risc que
les poblacions en situació d'alta subordinació no puguin
emprendre accions compensatòries o de reconducció de
la seva evolució, i estaran condemnades, molt probable
ment, a un lent i gradual abandonament de l'ús del seu
codi. El nostre gran repte serà, des d'una concepció fluent
de la realitat, i com en altres ciències i camps de la vida,
66
saber «trobar exactament quines condicions precises de
desequilibri poden ser estables». 29
Una responsabilitat especial en tot aquest estat de
coses recau en les institucions culturals internacionals, les
quals s'han de comprometre eficaçment en l'adopció de la
filosofia sostenibilista i promoure la recerca de principis
organitzatius vàlids i pràctics, a partir, per exemple, de les
declaracions generals de drets humans o de les més especí
ficament relacionades, com la «Declaració Universal dels
Drets Lingüístics», aprovada a Barcelona el 1996. La sos
tenibilitat lingüística reclama, sens dubte, una acció mun
dial concertada de tots els pobles del planeta, els quals
han d'acordar i decidir com volen organitzar-se comuni
cativament en aquest nou segle.
Per acabar, indico simplement cinc punts, que em
sembla que són els crucials per recordar, que poden guiar
les nostres accions i intervencions en favor de la sostenibi
litat lingüística. Cal actuar, doncs, per:
l. frenar els usos abusius de les grans interllengües i
estendre la ideologia de la igualtat i la solidaritat lingüísti
ques;
2. dignificar l'auto imatge dels grups lingüístics no
majoritaris subordinats;
3. permetre que aquests grups lingüístics puguin con67
trolar el seu propi espai comunicatiu, regulant autònoma
ment els usos lingüístics públics;
4. distribuir les funcions comunicatives, dotant de
funcions exclusives i efectives els codis dels grups lingüís
tics en situació actual de subordinació; i,
5. fer conscients els governs, les empreses i les societats
en general, de la importància d'aconseguir la sostenibili
tat lingüística, incitant-los a incorporar de forma habitual
els estudis necessaris d'impacte sociolingüístic en els seus
processos de presa de decisió.
Els objectius són importants i el trajecte potser serà llarg, però
el fonamental, com ens va dir John Rawls, és recordar sempre
que «els límits del possible no vénen donats pel present, per
què nosaltres, en poc o molt grau, podem canviar les instin1cions polítiques i socials i moltes coses més».30 Així, en aquesta
línia de treball i esforç per al canvi, i des de la clara consciència
de pertinença a una mateixa espècie, podrem aconseguir els
objectius que assenyala Edgar Morin: «Nosaltres podem
retrobar i acomplir la unitat de l'ésser humà. [ ...] I..:hem
de retrobar, no en una homogeneïtzació que destruiria les cul
tures, sinó al contrari, a través del ple reconeixement i el ple
desenvolupament de les diversitats culturals, la qual cosa no
hauria d'impedir que poguessin donar-se en nivells més
amplis processos d'unificació i de rediversificació.»31
68
Notes
l. Podeu ampliar el pensament de Ramon Folch a IDEES 2 (1999),
Lluís Reales, «Una conversa amb Ramon Folch». http://www.idees.net/idees_
numero.asp?ld!DEES=2
2. Jacobs, Jane The nature ofeconomies. Toronto: Random House, 2000,
p. 67.
3. V g. Bastardas i Boada, Albert, «Política lingüística mundial a l'era de la
globalització: diversitat i incercomunicació des de la perspectiva de la 'com
plexicac'», Noves SL. Revista de Sociolingüística, d1tcp://www6.gencat.nec/
llengcat/noves/hm02esciu/metodologia/bastardas1_9.htm> (Versió en anglès:
«World language policy in che era of globalizacion: Diversicy and incercom
municacion from che perspective of 'complexiry'», http://www6.gencac.net/
llengcat/noves/hm02esciu/metodologia/a_bascardas1_9.hem).
4. Vegeu Bastardas-Boada, Albert, «Ecology and diversicy: A comparacive
crip from Biology to Linguiscics», dins de: Boudreau, Annette et alii (eds.),
Colloque intemational sur l'écologie des fangues. París: L'Harmattan, 2003,
pp. 33-43; i també: Bascardas i Boada, Albert, «La metàfora ecològica: possibi
litats i límits per a l'aproximació sociolingüística», dins de: Pradilla Cardona,
Miquel-Àngel (coord.), Calidoscopi lingüístic. Un debat entom de les llengües de
l'Estat. Barcelona: Occaedro/EUB, 2004, pp. 13-24.
5. Vegeu Bascardas Boada, Alberc, «Lingüística general: clementos para un
paradigma integrador desde la perspectiva de complejidad», LinRed, http://
www2.uah.es/linred/aniculos_pdf/LR_articulo_111120032.pdf, 11-11-2003,
pp. 1-23.
6. Jacobs, p. 67.
7. Vegeu Bastardas i Boada, Alberc. Ecologia de les llengües. Medi, contactes
i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa, 1996.
8. Lieberson, Stanley. Language Diversity and Language Contact (se
lecció d'Anwar S. Di!). Scanford, Cal.: Scanford Universicy Press, 1981,
p. 130.
69
9. Elias, Norbert Sociología fandamental. Barcelona: Gedisa, 1982. (Trad.
castellana de U¼is ist Soziologie 1 Juventa Verlag München, l 970.)
l O. «Contextos i representacions en els contactes lingüístics per decisió polí
tica: substitució versus diglòssia des de la perspectiva de la planetarització»,
Diverscité fangues, (en línia) vol. II 1997. http://www.teluq.uquebec.ca/
diverscite/encree.htm. També n'hi ha versió francesa en el mateix número de la
revista electrònica, i també en paper, a: Bouchard, G., & Y. Lamonde (dirs.), La
nation dans tous ses états. Montreal/París: Harmattan, 1997, («Substitution lin
guistique vmusdiglossie dans la perspective de la planétarisation», pp. 111-129).
11. Balibar, Renée, & D. Laporte. Burguesfa y lengua nacional. Barcelona:
Avance, 1976, p. 184. (Trad. cast. de Lefi-ançais national. París: Hachette, 1974).
12. Vegeu Bastardas i Boada, Albert. «Sociolingüística versus Política y pla
nificación lingüísticas: disrinciones entre los campos y nociones integradoras»,
Revista de llengua i dret 41 (2004), pp. 175-194.
13. Vegeu Barreto, Amílcar A. «Nationalism and linguistic security in con
temporary Puerto Rico», Canadian Review ofStttdies in Nationalism XXJI, 1-2,
1995, pp. 67-74.
14. Vegeu per exemple, Basrardas, Albert, & Emili Boix (dirs.). ¿Un esta
c/o, una lengua? La organización política cie la diversiclacl lingüística. Barcelona:
Ocraedro, 1994. Per al cas espanyol, vegeu LSC - Llengua, Societat i Comu
nicació (Revista de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona), núm. 2,
monogràfic dedicat a «25 anys de Constitució espanyola: un model lingüístic
per avaluar», http://www.ub.edu/cusc/lsc.htm
l 5. Vegeu Bastardas i Boada, Albert, «Subsidiarietat lingüística i funcions
exclusives per al català», Avui 25-11-04.
16. Vegeu Bastardas i Boada, A lbert, «Llengua i noves migracions: les expe
riències canadenques i la situació a Catalunya», Revista cie llengua i dret 37
(2002), pp. 153-190.
17. Vegeu «I.:intelligence de la complexité. Entretien avec Edgar Mo
rim,, a: Spire, Amaud. La pensée-Prigogine. París: Desclée de Brouwer, 1999,
pp. 169-178.
70
18. Norbert Elias par lui-même. {Interview biographique de Norbert Elias
par A. J Heerma van vóss et A. van Stolk), París: Fayard, 1991, p. 111.
19. Morin, Edgar. lntroduction à la pensée complexe. París: ESF, 1992, p. 46.
20. Prigogine, Ilya, & Isabelle Stengers. La nouvelle alliance. Métamorphose
de la science. París: Gallimard, 1996, p. 9.
21. Vegeu Bastardas Boada, Albert. «Sociolingüística versus Política y pla
nificación lingüísticas: distinciones entre los campos y nociones integradoras»,
Revista de llengua i dret 41 (set. 2004), pp. 175-194.
22. Prigogi ne, Ilya, & Isabelle Stengers. Entre le temps et l'éternité. París:
Flammarion, 1992, p. 11.
23. Capra, Fritjof. The hidden connections. Hammersmith, Londres:
Flamingo, 2003, p. 29.
24. V ilarroya, Òscar. La disolución de la mente. Barcelona: Tusquets ed.,
2002, p. 164.
25. Bourdieu, P. Choses dites. París: Les Éditions de Minuit, 1987, p. 35.
26. Vg. Martínez-Alier, Joan, Harvard Seminar on Environmental Values,
http://ecoerhics.net/hsev/200003txt.hcm
27. Morin, Edgar. Éthique (La Méthode, 6). París: Seuil, 2004, p. 25.
28. Vegeu Bastardas, Albert. «Biological and linguistic diversity: Transdis
ciplinary exploracions for a socioecology oflanguages», Diverscité fangues, (en
línia), 2002, vol. V II, Analyses et réflexions (http://www.teluq.uquebec.ca/
diverscite/SecA.nid Arts/2002/reflexions2002.htm), i també en paper, «Diversitat
lingüística i diversitat biològica. Algunes pistes transdisciplinàries per a una socio
ecologia de les llengües», a: Bastardas, Albert (ed.). Diversitats. Llengües, espècies i
ecologies. Barcelona: Empúries, 2004, pp. 13-53.
29. V g. Capra, Fritjof. La trama de la vida. Barcelona: Anagrama, 1998,
p. l 04. (Trad. cast. de The web of life. A new synthesis of mind and matter.
Hammersmith, Londres: Flamingo, 1997.)
30. The Law ofPeoples. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
31. Morin, Edgar. Ten-e-Patrie. París: Seuil, 1993, p. 70.
71
Albert Bastardas-Boada
