Rose Valland - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Rose Valland - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Vés al contingut
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Rose Valland
Biografia
Naixement
(fr)
Rosa Antonia Valland
1r novembre 1898
Saint-Étienne-de-Saint-Geoirs (França)
Mort
18 setembre 1980
(81 anys)
Ris-Orangis (França)
Sepultura
Saint-Étienne-de-Saint-Geoirs
Residència
5è districte de París
Saint-Étienne-de-Saint-Geoirs
Formació
Escola Nacional Superior de Belles Arts de Lió
Escola del Louvre
École Nationale Supérieure des Beaux-Arts
École pratique des hautes études
Activitat
Ocupació
historiadora de l'art
escriptora
conservadora
Carrera militar
Grau militar
capitana
Conflicte
Segona Guerra Mundial
Obra
Obres destacables
(1961)
Le front de l'art: Défense des collections françaises, 1939-1945
(en)
Localització dels arxius
Arxius Nacionals de França
Premis
(1972)
Creu d'Oficial de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya
(1948)
Medalla de la Llibertat
Medalla de la Resistència
comanador de les Arts i les Lletres
Oficial de la Legió d'Honor
Rose Valland
Saint-Étienne-de-Saint-Geoirs
, 1 de novembre de 1898 -
Ris-Orangis
, 18 de setembre de 1980) va ser una
historiadora de l'art
conservadora de museus
, membre de la
resistència francesa
capitana
de l'
exèrcit francès
, i una de les dones més condecorades de la
història francesa
Durant la
Segona Guerra Mundial
va enregistrar secretament detalls del
saqueig nazi
d'
obres d'art
França
. Després de la guerra va tenir un paper decisiu en el
rescat i la recuperació
més de 60.000 obres d'art i diversos objectes que els nazis van saquejar de les institucions públiques i de les famílies jueves durant l'
ocupació
Biografia
modifica
Joventut i formació
modifica
Rose Valland (el seu veritable nom era
Rosa Antonia Valland
), va néixer l'1 de novembre de 1898 a
Saint-Étienne-de-Saint-Geoirs
, a
Isèra
França
), un poble de 2.000 habitants de la plana de
Bièvre
, prop de
Grenoble
. Era l'única filla de François Valland,
mecànic de carros
ferrador
i Rosa Maria Viardin.
Va poder estudiar gràcies a la seva mare, que va demanar beques per a la seva filla.
El 1914, va entrar a l'
Escola Normal
de Grenoble, finalitzant el 1918. Dotada en el
dibuix
i animada pels seus professors, va seguir el seu aprenentatge a l'
Escola Nacional de Belles Arts de Lió
, dirigida per
Henri Focillon
. Va destacar i va guanyar molts premis. El 1922 va ingressar a l'
Escola Nacional de Belles Arts
de
París
. Després va aprovar un concurs per a professora de dibuix, la 6a d'entre més de 300 candidats. Durant la
dècada del 1920
, va estudiar
història de l'art
a l'
Escola Pràctica d'Alts Estudis
a l'
Escola del Louvre
i a l'
Institut d'Art i Arqueologia
. Estudiant del
bizantinista
Gabriel Millet
, obté el seu diploma d'
Estudis Superiors
amb
Aquileia o els orígens bizantins del Renaixement
a partir dels
frescos
del
segle
xii
de la
cripta
de la
Basilica de Santa Maria Assunta
Friül - Venècia Júlia
Itàlia
). Va publicar aquesta investigació el 1963.
El 1931, va revalidar el seu títol de l'
Escola del Louvre
amb
L'evolució del moviment de l'art italià fins Giotto
A l'Institut d'Art i Arqueologia de la Universitat de París, va obtenir tres postgraus (
història d'art modern
arqueologia medieval
, i
arqueologia grega
), que són els graus d'art que, combinats amb la seva
tesi
del Louvre, li van proporcionar un grau especial en història de l'art i arqueologia. Va viatjar a
Itàlia
i a
Alemanya
, on possiblement va aprendre l'
alemany
ja que mai el va estudiar durant els seus estudis acadèmics.
A partir de 1932, es converteix en una «agregada voluntària» del museu de pintures i escultures estrangeres de la
Galeria nacional del Jeu de Paume
, a les
Teuleries
. Es va encarregar del catàleg de les col·leccions del museu, després va treballar en la realització d'unes quinze exposicions internacionals i el seu catàleg. També va escriure nombrosos articles en revistes d'art i periòdics. Tanmateix, no va ser titular i assalariada fins al 1941.
L'ocupació alemanya
modifica
A partir del 30 d'octubre de 1940, durant la
Segona Guerra Mundial
, a petició del director dels Museus Nacionals,
Jacques Jaujard
, Rose Valland queda agregada a la Galeria nacional del Jeu de Paume oficialment com a conservadora, però realment subcontractada per Jaujard per informar-lo sobre les accions dels
nazis
que van requisar la galeria per emmagatzemar les obres d'art saquejades als col·leccionistes privats.
Galeria nacional del Jeu de Paume
Durant l'
ocupació
, els alemanys, sota l'administració del «Personal especial de Belles Arts» (
Sonderstab Bildende Kunst
) de l'Institut del
Reichsleiter Rosenberg
per als territoris ocupats (
Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg
, o ERR), inicien per tota França un saqueig sistemàtic d'obres procedents de
museus
col·leccions d'art
privades, sobretot les pertanyents a jueus
deportats
o fugits. Van utilitzar la Galeria nacional del Jeu de Paume com a magatzem (junt amb sis sales del departament d'antiguitats orientals del
Muesu del Louvre
) abans d'enviar les obres a diferents destinacions al
Tercer Reich
Àustria
Europa de l'Est
. La Galeria nacional del Jeu de Paume era sovint visitat per alts dignitaris nazis, per als quals se celebraven exposicions per mostrar les col·leccions robades. Rose Valland estava present durant les diverses visites durant les quals
Hermann Göring
seleccionava personalment algunes de les pintures robades per ampliar la seva pròpia col·lecció.
Durant el saqueig nazi, Rose Valland va anotar amb precisió el moviment d'obres que passaven per la Galeria Jeu de Paume: els noms de les víctimes que van ser robades, el nombre d'obres, les seves destinacions, els noms dels oficials responsables de les transferències, noms dels transportistes, marques de les caixes, nombres i dates dels combois, per no esmentar el nom de l'artista, l'obra i les seves dimensions.
Durant quatre anys fa un seguiment dels moviments, procedència i destinació de les obres. Escriu centenars de fitxes d'una manera escrupolosa, desxifra els
papers carbó
alemanys llençats a les
escombraries
, i escolta les converses dels oficials nazis. Va proporcionar informació essencial a la
Resistència
sobre els trens que portaven les obres per a evitar que fossin destruïts per atacs de la resistència (per exemple, a l'estiu de 1944 va evitar el
sabotatge
dels últims trens de l'ERR que transportaven obres d'art cap Alemanya).
A la tardor de 1944, va comunicar als
Aliats
els noms dels dipòsits alemanys i austríacs (Alt-Aussee, Buxheim, Neuschwanstein-Füssen, Nikolsburg, etc.) per evitar els bombardejos, protegir-los, i facilitar la recuperació de les obres. El tinent
James Rorimer
, un dels oficials estatunidencs responsables del
rescat del patrimoni artístic europeu
,va donar testimoni del treball de Rose Valland en el seu llibre
Survival
, el 1950.
La postguerra i la recuperació de les obres
modifica
Després de l'
alliberament de París
per part de les tropes
aliades
i fins a l'1 de maig de 1945, Rose Valland va treballar al
Quarter General de la Força Expedicionària Aliada
Supreme Headquarters Allied Expeditionary Force
, SHAEF) donant als estatunidencs informació crucial sobre els llocs d'emmagatzematge d'obres transferides a Alemanya i Àustria. Al mateix temps, el novembre de 1944, va ser nomenada secretària de la Comissió de Recuperació Artística i cap de l'oficina central de la recuperació artística a Alemanya i Àustria. La Comissió per a la recuperació artística va ser creada per iniciativa de Jacques Jaujard el 24 de novembre de 1944, presidida pel col·leccionista
Albert Henraux
, i dissolta el 30 de setembre de 1949.
Placa commemorativa a la
Galeria nacional del Jeu de Paume
A partir de l'1 de maig de 1945, passa del Ministeri d'Educació al Ministeri de la Guerra, i de l'1 d'abril de 1946 fins a l'1 de març de 1952 exerceix com a administradora de 3a classe al Ministeri d'Afers Exteriors (Secretaria d'Estat, i després Comissariat general d'Afers d'Alemanya i Àustria).
Es converteix en «Oficial de Belles Arts», amb grau de
capitana
del
1r exèrcit francès
, i cap del servei de recuperació d'obres d'art (Recuperació Artística, Divisió d'Educació Pública del Grup Francès del Consell de Control).
Amb residència administrativa a
Berlín
, tenia dret a visitar les diferents
zones d'ocupació aliades
(zona
francesa
britànica
estatunidenca
soviètica
), on va repatriar moltes obres.
Coopera amb agents dels
Estats Units
com
Ardelia Hall
James Rorimer
S. Lane Faison
, per interrogar els oficials i comerciants nazis autors del saqueig:
Hildebrand Gurlitt
Hinrich Lohse
, Rochlitz, etc.
Rose Valland va testimoniar en el
judici dels líders nazis a Nuremberg
Entre 1945 i 1954, va participar en la repatriació de més de 60.000 obres i objectes robats de les institucions públiques (Museu de l'Exèrcit,
lògies maçòniques
, biblioteca polonesa, etc.) i de les famílies jueves perseguides (Bacri, Bernheim, Cassel, David-Weill, Dreyfus,
Alphonse Kann
Paul Rosenberg
, Rothschild, Seligmann, etc.).
També va practicar l'
espionatge
a la
zona soviètica
, informant sobre els moviments de les tropes i els seus armaments.
Quan va tornar a París el març de 1952, va tornar a l'administració dels museus de França com a conservadora dels museus nacionals. Es converteix en cap del Servei de protecció d'obres d'art (
Service de protection des œuvres d'art
, SPOA), un servei creat per a ella amb la finalitat de protegir les obres d'art en cas d'una
Tercera Guerra Mundial
Malgrat que el seu treball sobre la restitució de les obres espoliades va ser ben reconegut per les víctimes, que li van mostrar el seu agraïment, va seguir sent poc apreciada i poc encoratjada per la seva administració. El 1961, va donar a conèixer la seva acció sota l'ocupació en el llibre
Le Front de l'art
(reeditada el 1997 i el 2014).
Es va retirar el 1968, però va continuar treballant en la restitució d'obres robades, a petició del Servei de biblioteques, arxius i documentació general (
Service des bibliothèques, des archives et de la documentation générale
, SBADG) dels Museus Nacionals. Atorga els seus arxius personals als arxius dels serveis de recuperació artística francesa (Comissió de recuperació artística, Oficina de béns i interessos privats, SRPOA, Oficina Central de Restitucions, Oficina d'investigació artística), amb el desig de què el conjunt s'uneixi amb l'Oficina dels arxius de l'ocupació francesa a Alemanya i Àustria, a
Colmar
. A partir del 2010, tots aquests arxius s'han conservat al Centre d'arxius diplomàtics de
La Courneuve
10
La seva acció heroica durant la guerra i després de la guerra li va valer moltes condecoracions franceses i estrangeres. És nomenada Dama de la
Legió d'Honor
Comendadora de les Arts i les Lletres
, i obté la
Medalla de la Resistència
francesa. Els Estats Units la van condecorar amb la
Medalla de la Llibertat
. Va ser nomenada oficial de l'
Orde del Mèrit de la República Federal d'Alemanya
Vida privada
modifica
Rose Valland era
lesbiana
i va tenir aventures amb dones des de la seva arribada a París, en el
període d'entreguerres
Durant els anys de la postguerra, Rose Valland va conèixer a la britànica Joyce Heer (1917-1977),
intèrpret i secretària a l'ambaixada dels Estats Units d'Amèrica, que es va convertir en la seva parella fins a la seva mort.
11
Les dues dones compartien un apartament al carrer de Navarra, al
5è districte de París
. Rose Valland li va reservar un lloc al seu costat al
panteó familiar
El 1979, Rose Valland va publicar de forma pòstuma la
tesi
de la seva parella,
La personalitat de Pausànias
12
a l'editorial Belles-Lettres. Un preàmbul signat pel director de la tesi revela, amb modèstia i amb l'acord de Rose Valland, els vincles que unien les dues dones:
«Va viure a París amb una amiga que li havia ensenyat francès i que durant molt de temps la va estimar com una parenta molt propera. Molta gent endevinarà qui és aquesta amiga abans que digui el seu nom, si indico que, la Conservadora del Museu del Jeu de Paume durant la guerra ...
. Segueix la història de la seva acció com a membre de la resistència.
11
Mort
modifica
Rose Valland va morir el 18 de setembre de 1980, a l'edat de 81 anys, en solitud relativa a
Ris-Orangis
, un suburbi de París. Està enterrada amb la seva companya al seu poble natal de
Saint-Étienne-de-Saint-Geoirs
on un col·legi porta el seu nom.
Homenatges
modifica
Rosa creada en homenatge a Rose Valland,
Musée dauphinois
Grenoble
El 25 d'abril de 2005, el ministre de cultura francès,
Renaud Donnedieu de Vabres
, va presentar una placa commemorativa al seu nom a la façana del Jeu de Paume, al
Jardí de les Teuleries
La promoció 2012 de
conservadors del patrimoni
de l'
Institut nacional del patrimoni
(Inp) porta el seu nom.
El 5 de juliol de 2013, al cor del seu històric jardí de roses, el
Musée dauphinois
va presentar una
rosa
en honor de Rose Valland, creada pel jardí de roses Guillaut de Chamagnieu a iniciativa de l'Associació
La Mémoire de Rose Valland
13
El 2016,
s'anomena amb el seu nom
un
carrer de vianants
al
17è districte de París
Representació als mitjans
modifica
La vida i obra de Rose Valland va inspirar per primera vegada a
John Frankenheimer
per la seva pel·lícula
El tren
(1964), basada en part en les seves memòries publicades el 1961, el personatge anomenat «Mme Villard».
14
El 1994, l'
assaig
The Rape of Europa: The Fate of Europe's Treasures in the Third Reich and the Second World War
(La violació d'Europa: El destí dels tresors d'Europa durant el Tercer Reich i la Segona Guerra Mundial), va explicar el paper de Rose Valland en el saqueig nazi. Llibre que va donar lloc a un
documental
del mateix nom el 2006 dirigit per Richard Berge i Bonni Cohen.
15
El 2006,
Corinne Bouchoux
va publicar la primera
biografia
dedicada a Rose Valland.
L'any 2009, l'escriptora
Sara Houghteling
es va inspirar en la vida de Rose Valland per crear el personatge de Rose Clément de la seva novel·la
Pictures at an Exhibition
(Imatges en una exposició).
El 2009, Valland es troba al centre de l'assaig de
Robert M. Edsel
The Monuments Men: Allied Heroes, Nazi Thieves and the Greatest Treasure Hunt in History
(Els homes dels monuments: els herois aliats, els lladres nazis i la caça del tresor més gran de la història); adaptada al
cinema
pel comediant-director
George Clooney
The Monuments Men
, el febrer de 2014, on va protagonitzar el personatge de Claire Simone, interpretat per
Cate Blanchett
, inspirat en Valland.
Referències
modifica
Philippe Sprang,
Rose Valland, un chef d'œuvre de Résistance
Paris Match
, semaine du 20 au 26 février 2015, pages 76-81.
Aquilée et les origines byzantines de la Renaissance
, Paris
: E. de Boccard, 1963.
Les carnets de Rose Valland
: Le pillage des collections privées d'œuvres d'art en France durant la Seconde Guerre Mondiale
d'Emmanuelle Polack et Philippe Dagen, Paris
: Fage Éditions, 2011
PDF
Mission d'étude sur la spoliation des Juifs de France.
Le pillage de l'art en France pendant l'occupation et la situation des 2000 œuvres, confiées aux musées nationaux
»,
2000.
[Consulta: 25 setembre 2015].
Décret
n° 49-1344 del 30 de setembre de 1949, a la pàgina web
culture.gouv.fr
(francès)
Commission de récupération artistique
Arxivat
2014-10-06 a
Wayback Machine
, sur le site data.bnf.fr, consulté le 9 mars 2014
Centre des archives diplomatiques de La Courneuve, archives de la zone française d'occupation, dossier de carrière de Rose Valland (1945-1952).
Documentaire diffusé sur
France 3
L'espionne aux tableaux - Rose Valland face au pillage nazi
». Arxivat de l'
original
el 2015-10-01.
[Consulta: 29 setembre 2018].
M. Hamon,
La récupération des œuvres d'art spoliées, 1944-1993
, Paris
: Ministère des Affaires étrangères, Direction des Archives et de la Documentation, 1993, 163 p.
Centre des archives diplomatiques de La Courneuve
». Arxivat de l'
original
el 2018-09-29.
[Consulta: 29 setembre 2018].
Bernard Hasquenoph.
«Monuments Men»: Rose Valland, l'héroïne lesbienne oubliée
».
yagg.
[Consulta: 30 abril 2014].
Laplace
, Marcelle
60. Heer (Joyce) La Personnalité de Pausanias
(en francès).
Revue des études grecques
93,
1980.
Un rosier pour Rose Valland
, sur le site isere.fr du 3 juillet 2013
Monuments Men: A Story So Good, Burt Lancaster Told It 50 Years Ago
» par Jordan Hoffman, in
Vanity Fair
, février 2014.
Notice
sur
imdb.com
Bibliografia
modifica
Les seves publicacions
modifica
(amb André Dezarrois, Raffaele Calzini,
et alt.
L'art italien des
xix
et
xx
, Jeu de Paume des Tuileries, maig-juliol de 1935
, Paris
: Réunion des Musées Nationaux, 1935.
Le Front de l'art
: défense des collections françaises, 1939-1945
, Paris
: Plon, 1961. 2a ed., RMN, 1997
; 3a ed., RMN, 2014.
Aquilée et les origines byzantines de la Renaissance
, Paris
: E. de Boccard, 1963.
Biografies
modifica
C. Bouchoux,
Rose Valland, résistance au musée
, La Crèche
: Geste éditions, 2006.
F. Destremau,
Rose Valland, résistante pour l'art
, Grenoble
: Musée de la Résistance et de la déportation de l'Isère, 2008.
E. Pollack et E. Cerisier, Rose Valland, l'espionne du musée du Jeu de Paume, Saint-Herblain
: Gulf Stream éd., 2009.
Catel et E. Pollack,
Rose Valland
: Capitaine Beaux-Arts
, bande dessinée, Paris
: Editions Dupuis, 2009.
Documentals
modifica
Brigitte Chevet,
L'Espionne aux tableaux, Rose Valland face au pillage nazi
, Aber Images, 2015, 52 min.
Obres que citen les seves accions
modifica
J. Skilton,
Défense de l'art européen. Souvenirs d'un officier américain spécialiste des monuments
, Paris
: Les Éditions internationales, 1948, Ed. anglais,
Memoirs of a Monuments Office
: Protecting European Artworks
, Portland, Or.
: Inkwater Press, 2008.
J. Rorimer,
Survival
: the salvage and protection of art in war
, New York
: Abelard Press, 1950.
D. Roxan et K. Wanstall,
The Rape of Art
: The Story of Hitler's Plunder of the Great Masterpieces of Europe
, New York
: Coward-McCann, 1965.
L. H. Nicholas,
The rape of Europa
: the fate of Europe's treasures in the Third Reich and the Second World War
, New York
: A. A. Knopf, 1994.
M. Hamon,
La récupération des œuvres d'art spoliées, 1944-1993
, Paris
: Ministère des Affaires étrangères, Direction des Archives et de la Documentation, 1993.
C. Lorentz,
La France et les restitutions allemandes au lendemain de la Seconde Guerre mondiale (1943-1954)
, Paris
: Ministère des Affaires étrangères, Direction des Archives et de la Documentation, 1998.
D. Eribon
Dictionnaire des cultures gays et lesbiennes
, Paris
: Larousse, 2003.
S. Coeuré,
La Mémoire spoliée, les archives des Français, butin de guerre nazi puis soviétique
, Paris
: Payot, 2007. reed. 2013.
M. Rayssac et Chr. Pincemaille,
L'exode des musées
: histoire des œuvres d'art sous l'occupation
, Paris
: Payot, 2007.
H. Laroche,
La Restitution
, roman, Paris
: Flammarion, 2009.
R. Edsel et B. Witter,
Monuments men
: allied heroes, nazi thieves, and the greatest treasure hunt in history
, London
: Preface, 2009.
E. Pollack et Ph. Dagen,
Les Carnets de Rose Valland
: Le pillage des collections privées d'œuvres d'art en France durant la Seconde Guerre mondiale
, Lyon
: Fage Éditions, 2011.
Isère
: des paysages et des hommes
: Bergès, Berlioz, Lesdiguières, Jean Prévost, Rose Valland... et les autres
, Grenoble
: Musée dauphinois/ Glénat
: Musée dauphinois, 2014.
Enllaços externs
modifica
Article La Voix du Nord sur la statue hommage à Rose Valland à Marcq-en-Barœul
(francès)
Association La Mémoire de Rose Valland
, a la pàgina web
rosevalland.com
(francès)
Discours de
Renaud Donnedieu de Vabres
, ministre de la culture et de la communication lors de l'hommage à Rose Valland, avril 2005
, Ministre de Cultura i Comunicació durant l'homenatge a Rose Valland, abril de 2005, a la pàgina web
enluminures.culture.fr
(francès)
Registres d'autoritat
BNF
GND
LCCN
VIAF
ISNI
SUDOC
BIBSYS
Obtingut de «
Categories
Historiadors de l'art francesos
Alumnes de l'École nationale supérieure des beaux-arts
Alumnes de l'Escola del Louvre
Oficials de la Legió d'Honor
Comanadors de les Arts i les Lletres
Oficials de l'Orde del Mèrit de la República Federal d'Alemanya
Persones de la Isèra
Naixements del 1898
Morts el 1980
Morts a l'Essonne
Categories ocultes:
Pàgines amb etiquetes de Wikidata sense traducció
Infotaula persona sense paràmetres
Articles amb la plantilla Webarchive amb enllaç wayback
Control d'autoritats
Rose Valland
Afegeix un tema